Hi passaries la nit?

Hi passaries la nit?

Relat publicat a la revista Calíope III, especial Paranormal, 2023

En una carretera que va més o menys de nord a sud, hi ha una casa que es troba a prop de la calçada, fàcil de reconèixer per les seves parets pintades de blanc. El seu anodí aspecte rectangular domina també la forma de la porta i de les finestres  i la converteix en un edifici poc destacable. I si, a més a més, afegim la filera d’arbres que hi ha a la vora de la carretera, faran que passi desapercebuda per a la majoria de vehicles que hi circulin. Sí, aquells arbres que ara s’estan eliminant dels marges per l’enorme perill que comporten. Un detall que també ens fa adonar que es troba en un lloc una mica apartat.

No obstant això, pràcticament a l’altura de la casa, gairebé enfront, podríem dir, hi ha una altra carretera que s’uneix a la primera. I si circules per aquesta via, arribaràs des de l’est fins a aquest encreuament i, llavors, la veuràs, encara que no vulguis. I quina visió! Aquí l’enquadrament és perfecte. Quan arribes a la via principal per aquesta carretera secundària, te la trobes just al davant. D’alguna manera, està allí per anunciar-te que has arribat al final de la tortuosa carretera, i et sembla, llavors, un edifici més agradable. Tot i que si arribes en un capvespre de novembre, com em va passar a mi, pot ser que també et generi una certa inquietud.

Veuràs les finestres amb els porticons tancats, a una hora tardana, però alhora encara aviat per retirar-se; fet que t’induirà a pensar que potser està abandonada, o temporalment tancada.

I a partir d’aquí ja podràs deixar volar la teva imaginació. Què va passar perquè ara ja no estigui habitada, si és que realment no ho està? I si hi viu gent, per què es retiren tan aviat a dormir... o a fer ves a saber quines coses ocultes i estranyes? I ja que hi som, passaries tu la nit en aquest solitari i apartat lloc? Jo només vaig poder respondre a aquesta última pregunta. Vaig decidir que no, que era millor continuar el meu camí. Això sí, després de fer aquesta curiosa i alhora inquietant instantània.

---

Vaig tornar a llegir el text. M’agradava el punt que havia aconseguit donar-li al final, amb aquell to lleugerament torbador. A veure com seran les reaccions, vaig pensar, i vaig fer clic al botó de publicar del meu Instagram. Vaig pujar a la meva moto trail,  em vaig posar el casc, i vaig iniciar la marxa sense presses.

A l’encreuament em vaig incorporar lentament en la nova carretera, per la dreta, sense poder evitar donar un últim cop d’ull a la casa blanca. Just en aquell moment va aparèixer un cotxe, que va frenar de cop. Llavors vaig caure en la meva distracció: sense voler, havia envaït el carril contrari. Vaig intentar esquivar-lo desplaçant-me cap a un costat, però el vehicle havia iniciat el mateix gir per evitar-me. L’impacte em va llançar, volant, contra un d’aquells maleïts arbres costaners.

Em vaig despertar al cap d’una estona. A poc a poc, vaig començar a aixecar-me, i vaig inspeccionar el meu cos. No m’havia fet res. El més probable era que més tard comencés a sentir algunes molèsties o em sortís algun blau.

La moto! Tenia la forquilla del davant doblegada. Em va envair un sentiment d’impotència. Encara l’estava pagant! Llavors vaig pensar en el cotxe. Se m’havia gravat l’expressió de sorpresa de la noia que anava al volant. No recordava que hi hagués ningú altre al vehicle. Em vaig apropar i vaig veure que la porta del conductor estava oberta i que l’airbag s’havia disparat, però dins no hi havia ningú. Llavors em vaig adonar del petit regueró de sang que travessava la carretera en direcció a... l’entrada de la casa. Hauria pogut anar a buscar ajuda pel seu compte o l’havien socorregut en sentir l’accident?

En arribar a la porta vaig veure que era oberta. En entrar, vaig distingir la taula del menjador, a la llum d’una làmpada penjada del sostre. Hi havia dos plats a mig menjar. Allò responia a una altra de les meves preguntes: la casa estava, sens dubte, habitada.

Vaig sentir veus al pis superior, però no podia distingir el que deien. Vaig pujar per l’escala de fusta, amb compte de no trepitjar les gotes de sang. Que curiós, malgrat l’aspecte gastat dels graons, aquests no emetien cap cruixit amb el pes del meu cos. Era una fusta de molt bona qualitat.

Vaig arribar fins a la porta d’on provenien les veus, que també era oberta. L’escena em va commoure. Una parella d’ancians intentava curar les ferides de la noia, que era estesa en un dels llits. Això resolia una altra de les meves preguntes: allà no es feien coses estranyes i ocultes. Es tractava simplement de la llar d’un matrimoni ja gran, que es retirava aviat.

Encara no s’havien adonat de la meva presència, així que vaig dir un tímid hola; tampoc era qüestió d’espantar-los. No em van sentir. Llavors vaig ser conscient que encara duia el casc. Vaig intentar treure-me’l, però no aconseguia trobar la corretja per alliberar el tancament. Em vaig girar cap al xifonier, que tenia a sobre un mirall on podria veure millor el que feia amb les mans..., però al mirall no es veia el meu reflex.

D’allò ja han passat més tres anys. La noia es va curar de les ferides físiques, però no de les emocionals. Cada any, un dia de novembre, s’acosta al lloc a deixar unes flors al marge de la carretera, on, per fi, ja han tret els arbres de la vora. El matrimoni gran va marxar a la ciutat, a viure amb un dels seus fills. La casa, ara sí, està ja deshabitada. Tot i que no del tot. Des d’aquell dia, passo no només les nits allà, sinó també els dies, esperant..., no sé gaire bé què. Quelcom.