Pana

Pana

Relat publicat en castellà a la antologia De locos y sombreros: Letrasbohemias en acción, de Lecturas Afull, 2023 

Quines ganes boges tinc d’arribar i treure’m la motxilla. Estic cansat i diria que tinc algunes dècimes de febre. Després de l’últim revolt del camí veig per fi el poble, crec que és el mateix on l’altra vegada vaig perdre el bastó de tresc. Els primers carrers no em resulten familiars, però seguint les petxines trobo de seguida l’alberg. Miro amb curiositat el bastó que hi ha al costat de la porta.

            —Estuvo usted aquí hace dos años —comenta el recepcionista en mirar el meu passaport de pelegrí.

            —Sí, pero solo pude hacer unas pocas etapas. Esta vez lo he podido organizar mejor para hacerlo entero. Por cierto, ese bastón en la entrada, veo que la gente continúa dejándolos ahí cuando llegan. Yo perdí uno idéntico aquí. Estaba colocado igual que el de afuera —dic somrient.

—¡Fue usted!

El miro estranyat. Alguna vegada havia fantasiat amb la possibilitat que el bastó estigués aquí encara; doncs, en marxar, la gent hauria pogut pensar que era d’un pelegrí que havia de sortit, però que realment hagi pogut ocórrer em sembla del tot inversemblant.

— Perdone, pero me cuesta creer...

—Disculpe, don Andreu, no me he explicado. Al día siguiente pregunté a los pocos que quedaban, si era de alguien; no sería la primera vez que se dejan alguno en la entrada. Entonces fue cuando la joven me dijo que era de usted, y que lo dejara ahí fuera, pues estaba segura de que vendría a recogerlo. Estuve tentado de quitarlo al cabo de una semana, pero al final lo dejé ahí. Me intrigaba saber si ella tenía razón.

—¿Qué joven?

—¿No la recuerda? Una chica morena, atlética, de aspecto algo asiático… y también muy atractiva —diu, fent-me l’ullet.

Quina història més curiosa. Després de cinc minuts més de conversació em dono per vençut. No recordo haver parlat amb algú amb aquella aparença. Com que xerra pels descosits, simulo que he de contestar un missatge del mòbil i m’allunyo a un racó del local. Que pesat! Em fa indicacions perquè m’hi apropi, però em col·loco el mòbil a l’orella i li faig un gest amb la mà, que ja parlarem després. Continuo allunyant-me fins a arribar a les lliteres, necessito descansar una mica.

El sopar gairebé no em sap a res, sembla que no tingui aroma ni gust. Potser han canviat d’empresa culinària. Surto un moment, en acabar de sopar, i busco el senyal que vaig fer al mànec del bastó; érem molts els que portàvem el mateix model. No hi ha cap dubte, és el meu. Crec que m’està pujant la febre, millor que me’n vagi al llit aviat. Mira que constipar-me justament ara.

Em desperto de bon matí evocant la silueta de la jove, que em diu que aquesta vegada no m’oblida del bastó. Encara em costa respirar, però em sento millor ara que he descansat. Mentre em dutxo, no puc deixar de pensar en la dona. Al somni, tenia la sensació que ens coneixíem de tota la vida, però la imatge que recordo és d’una persona que no he vist mai, una figura que segurament la meva ment ha elaborat amb la descripció de l’encarregat.

Sortint ja de l’alberg, l’home se m’apropa agitant les mans.

—¡Espere, don Andreu! Casi me olvido, esto es para usted —diu donant-me un sobre—. Se lo quise dar ayer, pero andaba usted liado con el móvil. Lo dejó aquí la joven, para que se lo diera cuando viniese a recoger el bastón. Parecía tan segura de que usted volvería…, y al final tenía razón. ¿No le parece sorprendente?

«Per a l’Andreu», llegeixo al sobre. L’obro i trec el full que hi ha dins:

«T’espero al final de la propera etapa, però primer has de plegar el bastó, no et farà falta per caminar. I aquesta vegada no te’l descuidis!

Pana»

Està escrit a mà, amb una lletra d’un traç molt elegant. Pana... Em sona aquest nom d’alguna cosa, però ara no hi caic.

—¿Cuál es el pueblo de la siguiente etapa?

—Oh, lo siento, no debe usted saberlo aún. Mañana entra en vigor el estado de alarma por el coronavirus y nos han comunicado que se cierran todos los albergues. Tiene usted que ir al ayuntamiento, allí facilitarán información a los peregrinos de cómo volver a sus casas.

Ens acomiadem i m’aturo un segon fora, pensatiu. La veritat, no em ve de gust tornar ara a casa... Vinga, ho tinc decidit, faré aquesta última etapa. Al pròxim ajuntament també em podran donar indicacions de com tornar. La misteriosa dona m’estarà esperant allí? Segurament no, però tant se val.

Ah!, el bastó l’he de plegar, deien les elegants paraules escrites de Pana. Aquí crec que s’equivoca. Em torna a fer mal el pit i em costa una mica respirar. Un bastó plegat no em serà de gran ajuda. Bé, per intentar-ho tampoc perdo res. Quan no pugui més el tornaré a desplegar. Trobar la manera de plegar-lo és tot un repte, sembla que estigui encallat... Ja està!

M’encega una forta resplendor i aixeco la mà per protegir-me. A poc a poc la claredat disminueix i distingeixo un punt lluminós al final del camí. El camí! És increïble, és com..., no aconsegueixo trobar les paraules adequades. Sembla un sender flotant entre les estrelles, amb una càlida brillantor que contrasta amb la negror de l’espai. M’ajupo per tocar-lo, és d’un tacte molt suau. De la superfície emana una boirina lluminosa d’un pam d’alçada, que li dona aquesta pàtina de llum tan sorprenent. Observo el recorregut i veig que al final d’una sèrie de revolts hi ha el que segurament deu ser el final de l’etapa: un planeta ple de colors, on, ara sí, estic convençut que ella m’espera.

Pana! De què em sona aquest nom? De la mitologia grega? O potser de la nòrdica? Busco «Pana mitologia» al mòbil, però no hi ha cobertura.