Fase Diürna

 

Fase diürna

 Relat publicat en castellà a l'Antologia frikípula ARCANA SECTARIUM, d'Apache libros, octubre 2022

La nau exploradora s’acosta a l’exoplaneta fins a posar-se en òrbita geoestacionària, alineada amb el senyal balisa de socors de la superfície. Al pont de comandament els dos tripulants giren els seients per mirar la capitana, que seu darrere.   

―Potser hauríem d’esperar a l’alba ―diu el Jan.

―Compte! El Nil ens va dir en el seu missatge d’auxili que ho féssim durant la fase nocturna ―intervé la Xènia.

La capitana es queda pensativa durant uns instants i assenteix.          

―Sí, baixarem ara, que encara és de nit ―decideix l’Ona―. A més, per al Nil, cada minut que passa pot ser qüestió de vida o mort. Xènia, tu et quedaràs aquí i el Jan i jo anirem amb el mòdul de descens.

―No seria millor utilitzar l’atmosfèric? ―pregunta la Xènia―. Els registres indiquen molt bones condicions per al vol aerodinàmic.

―El Nil ens advertia que la fase diürna era un infern. Millor no arriscar-nos. Potser topem amb altes temperatures que només el mòdul de descens suportaria.

―Bosc infernal. Va dir que era un bosc infernal durant el dia.

―Sí, Xènia, tens raó. No sé què dimonis significa això, però millor que siguem prudents. No, Jan!  Res d’armes de foc, millor els atordidors elèctrics. Hem de reduir la possibilitat de danyar la fauna i la flora autòctones.

El mòdul de descens surt de l’hangar de la nau exploradora, inicia la seva entrada en l’atmosfera i aterra al cap d’uns minuts a uns cinquanta metres del mòdul del Nil. L’Ona i el Jan surten a l’exterior amb els vestits pressuritzats i activen la visió nocturna per no haver d’utilitzar llum que delati la seva presència a la vida animal, si n’hi ha.

―Mira, capi ―apunta el Jan―. El seu mòdul està bolcat. Li seria impossible enlairar així.

―Recorda que tampoc hauria pogut anar enlloc, la seva nau exploradora estava danyada i es va desintegrar en entrar sense control a l’atmosfera.

 Observen l’escassa vegetació, formada principalment de matolls, força separats entre si. El Jan apropa la mà a una de les plantes, però l’Ona el frena perquè li sembla veure que les branques volen agafar-se als dits del guant. Tots dos es giren a pas de bou observant el que els envolta. Hi ha uns ocellets que papallonegen entre els matolls, i per terra corren uns animals diminuts que fugen en detectar la seva presència.

―Aquí tot és menut ―diu el Jan. 

―I de bosc, del que se’n diu bosc, no se’n veu pas cap. Potser està darrere d’aquest petit turó que tenim a l’est.

En apropar-se al mòdul tombat descobreixen un cercle dibuixat a terra. Uns metres més enllà veuen també dues línies paral·leles que s’amaguen entre la remoguda terra que hi ha prop dels matolls.

El Jan s’ajup resseguint el cercle amb els dits, mentre l’Ona s’apropa a les línies que a poc a poc van desapareixent.

―Aquestes marques són molt més amples que les del cercle.

―Semblen roderes ―diu el Jan, apropant-se―. Deu haver transportat part del material del mòdul a l’exterior. 

―Sí, però aquí fora no hi ha res. Potser dins del mòdul trobarem algunes respostes. Dona un cop d’ull pels voltants mentre jo exploro l’interior.

En accedir a l’habitacle, l’Ona observa que el Nil va realitzar algunes reparacions d’emergència. Encara hi ha energia i procedeix a comprovar el registre.

―L’oxigen se li va acabar fa unes quaranta-vuit hores ―es comunica amb el Jan―. Segurament l’atmosfera és respirable per als humans. És l’única explicació possible; les dades indiquen que va aconseguir enviar el missatge per ansible fa vint-i-dues hores. Fes una lectura ambiental per comprovar-ho.

―Els meus sensors indiquen una atmosfera similar a la terrestre, encara que més rica en oxigen i amb indicis d’un parell de components estranys que no identifico. Caldria una anàlisi més profunda en el laboratori de la nau, per saber-ho.

―D’acord. No ens traurem el casc. Tenim aire suficient per intentar el rescat sense necessitat d’exposar-nos a una atmosfera no avaluada a fons. Veus alguna cosa d’interès?

―Res rellevant de moment. ―Es fa el silenci―. Espera... 

―Què has vist? ―diu l’Ona, traient el cap des del mòdul.

―Aquí entre els matolls hi ha restes d’ossos bastant grans..., grans comparats amb tota la resta, vull dir. Com si fossin d’un mamífer de la mida d’un porc, calculo.

El Jan desactiva la visió nocturna i encén el focus del casc per observar millor.

―Ei! Apaga el llum.

―Només és un moment... Oh! Has vist això?

―El què?

―M’ha semblat que de cop els arbrets creixien.

―Segurament és un efecte òptic produït per l’impacte lumínic. Tot i que... Quant de temps queda fins a l’alba?

―D’aquí a una hora i mitja començarà a clarejar.

―Dedicarem, llavors, una hora a buscar el Nil pels voltants, però seguirem en visió nocturna ―diu l’Ona mentre manipula el control de l’avantbraç―. Xènia, em reps?

―Alt i clar, capitana.

―Envia l’atmosfèric en mode dron i explora en una àrea d’uns deu quilòmetres de diàmetre des de la nostra posició. No crec que el Nil s’aventurés molt lluny, però mai se sap. Nosaltres ens dividirem per explorar els voltants.

―Rebut.

Després d’una hora el Jan troba restes del vestit pressuritzat del Nil.

―Capi! Crec que l’he trobat, o més aviat el que queda d’ell.

―Crec? Què vols dir? Descriu-me el que veus.

―El seu vestit espacial està escampat per terra fet miques, trossejat. També he identificat uns ossos que semblen humans, però de la mida d’un tità: el fèmur mesura metre i mig i és molt gruixut. Del Nil no se’n veuen restes. Ah!, hi ha un altre cercle dibuixat a terra i també restes de les roderes uns metres més endavant. 

―Vaig cap a la teva posició.

―Capitana? ―irromp la Xènia al canal.

―Digues.

―He aventurat l’atmosfèric fins a la fase diürna i les condicions ambientals no semblen pas un infern. He trobat grans extensions de bosc a pocs quilòmetres d’on esteu vosaltres. També m’he topat amb una mena d’aus de comportament un xic hostil, de la mida d’àguiles. Evolucionen en l’aire com una plaga de ratpenats a la desbandada i fan temptatives d’atac a l’atmosfèric.

―Gràcies, Xènia. No crec que sigui necessari seguir explorant la zona, però pots protegir-nos la rereguarda quan tornem al mòdul, per si se’ns acosta algun d’aquests ocellots.

―Rebut.

―Capi! ―exclama el Jan.

―Vols deixar de dir-me capi? Què passa?

―És amb afecte, capitana. També he trobat el crani del gegant. Estava mig enterrat darrere uns matolls. On ets? Ah! Ja et veig.

―Jan! Però..., per què t’has tret el casc?

―Ho sento, ja no em quedava gaire oxigen. L’indicador de càrrega ha tornat a fallar.

―Hòstia, Jan! Em vas dir que ja estava solucionat.

―Això creia jo, però…

―No tens remei! Ja està començant a clarejar, val més que ens afanyem ―diu l’Ona acostant-se als senyals del terra. Les línies amples de les roderes també es desdibuixen entre la terra remoguda.

―He estat pensant… ―diu el Jan, observant-la―. Crec que si fossin roderes d’un carretó de transport del mòdul, encara es podrien veure senyals del dibuix dels pneumàtics, però aquestes marques són llises.

―Tens raó. És possible que les roderes no les hagi deixat el Nil.

 Desenfunda l’atordidor elèctric i desbloqueja el fiador. Mira el Jan expectant fins que aquest se n’adona i es treu amb presses l’arma de la cartutxera.

―Ja està! Eh! I tinc la càrrega al màxim ―somriu.

―Encara sort. ―Sospira l’Ona―. Anem amb compte. Ara vegem aquests ossos d’homínids que deies.

L’Ona s’apropa a les restes de grans dimensions i s’agenolla per examinar el crani amb detall.

―Té marques d’haver estat rosegat per alguna bestiola.

―No només això. Fixa’t aquí, al parietal. Un senyal recte, possiblement fet per un instrument afilat.

―Mmm..., vols dir? No ho veig gaire diferent de la resta. El crani és certament d’aparença humana, però és colossal.

―Sí, he calculat per la dimensió del fèmur que l’home... o dona, ves a saber, feia uns cinc metres d’alçada.

L’Ona se sorprèn en observar la dentadura i obre del tot la mandíbula fins a veure bé la reduïda mida dels queixals. S’aixeca bruscament i es gira cap al Jan.

―Posa’t el casc, ràpid!

―Però és que amb prou feines em queda...

―Jan, que et posis el casc! Tinc un mal pressentiment, el Nil sempre presumia de l’elevat cost dels implants dels queixals que es va posar...

―Espera ―l’interromp―, no aconsegueixo posar-me’l, no m’hi cap ―diu empenyent amb les dues mans.

L’Ona observa els intents del Jan per posar-se el casc, els matolls del voltant que ara semblen més grans, els ossos escampats del gegant...

―Deixa estar el casc i anem de pressa cap al mòdul. Corre, Jan! ―crida empenyent-lo. 

Inicien el retorn tan ràpid com poden entre la cada cop més espessa vegetació, quan els primers rajos del Sol del sistema despunten per l’horitzó. Els matolls comencen a créixer a gran velocitat, aixecant polseguera en remoure la terra que envolta els troncs. En pocs segons es veuen submergits en un dens bosc de grans arbres. El Jan s’atura en sec, agafant amb les dues mans el coll del seu vestit d’astronauta, que intenta descordar a la força.

―M’ofego... 

L’Ona l’ajuda, però tampoc se’n surt. Recolza un peu a l’estómac del Jan i estira amb totes les seves forces cap enrere fins que se sent un clic i cauen a terra en direccions oposades. Encara atordida per la caiguda, sent un crit ofegat i es queda paralitzada en veure com el vestit pressuritzat del Jan comença a esquinçar-se. El seu cos augmenta de volum a gran velocitat, mentre el brancatge dels arbres se li caragola com si tingués tentacles. Intenta moure’s per ajudar-lo, però no pot; les branques també comencen a embolcallar el seu cos, immobilitzant-la. Prova desesperadament de desfer-se’n mentre contempla com el vestit pressuritzat del Jan s’esquinça totalment en créixer ell de manera descomunal, deixant-lo tot nu.

―Capitana! ―Sent la veu de la Xènia―. Estic llençant descàrregues elèctriques des del mòdul atmosfèric a les bestioles alades, que han començat a atacar l’atmosfèric. Són entre dracs i ratpenats! No t’agradarà, però sento informar-te que desapareixen amb la descàrrega, es desintegren.

L’Ona mira de cua d’ull com el seu mòdul de descens es tomba pel creixement dels matolls, que l’empenten des de sota. Pel costat esquerre veu com uns animals entre gossos i porcs senglars corren en direcció al Jan. Fa una llambregada amunt i observa com diversos... dracpenats donen voltes per sobre. Un d’ells baixa fins a aturar-se sobre el cap del Jan, clavant-li una feroç queixalada al coll, que comença a sagnar a borbolls.

Contempla horroritzada la xocant bellesa de l’escena: les branques ballant de forma elegant; la llum que es filtra entre els arbres dibuixant flaixos en les partícules de pols encara en suspensió; el dracpenat donant mossegades al coll del Jan; els gossenglars que devoren el seu cos nu... 

«BIP! Constants en caiguda, respiri profund per no perdre el coneixement.» L’alerta del control del vestit pressuritzat la fa reaccionar i es remou bruscament fins a aconseguir desenfundar l’atordidor. Les llàgrimes que no pot eixugar-se li entelen la vista, mentre apunta com pot el dracpenat. Dispara. L’ocellot es redueix dràsticament a la seva mida nocturna. Fa el mateix amb els gossenglars que devoren el tors del Jan, i també encongeixen. Segueix amb els arbres que la capturen, que minven a la mida de matolls. 

Sospira profundament, dubtant uns moments en observar el cos del Jan, ja destrossat i inert. Dispara, però el cos es redueix només un xic del seu exorbitant volum. De sobte el Jan obre els ulls i la mira. «Ajuda’m, capi», sembla dir movent els llavis en silenci. Torna a disparar sobre el Jan, esperançada, però aquest ja no es mou ni canvia de mida. S’aixeca i comença a disparar descàrregues mirant d’obrir-se camí, però el nivell de càrrega de l’arma aviat passa del verd al groc. Activa la comunicació amb la nau exploradora:

―Xènia! No desapareixen, es fan petits. Tot es fa petit! Dispara amb l’atmosfèric als arbres de la zona on em trobo. Afanya't!

―No podeu arribar al mòdul?

―Impossible, ja no serveix. S’ha bolcat, com el del Nil ―diu l’Ona mentre continua disparant ràfegues per contenir a dracpenats i gossenglars.

L’atmosfèric apareix al cap d’uns instants, generant, amb el seu potent atordidor, un clar de bosc a pocs metres d’on es troba l’Ona.

―Aterra’l, ràpid! I obre la comporta.

Diversos gossenglars se li apropen al galop. Es gira un moment i els redueix amb precisió. L’arma passa a escala vermella en entrar a la cabina.

―Llesta!

―I el Jan?

L’Ona seu davant els controls, connecta el sistema d’exclusió i renovació d’aire, es treu el casc i aspira profundament abans de contestar.

―Ha mort ―diu amb veu tremolosa―, no he pogut fer-hi res. El Nil també és mort, hem trobat el seu cadàver.

―Però..., com pot ser! ―exclama la Xènia―. Què ha passat?

―Ja t’explicaré.

―Inicio l’enlairament.

―No! Ja prenc jo el control ―diu l’Ona mentre s’eixuga les llàgrimes―. Tu comença a programar les coordenades de retorn i obre la comporta de l’hangar. Quan jo arribi, executa el salt i fotem el camp d’aquest maleït lloc.

 

Els quatre mascles bípedes caminen per dalt del turó, empenyent el carro de fusta on seu la femella. Segueixen el vol de l’estranya au brillant, que s’ha aturat al mig del bosc. Veuen també, a la vall, un segon objecte molt semblant al primer que va arribar, amb l’exquisit aliment. Al cap d’uns moments la gran au emprèn de nou el vol amb el seu estrany rugit.  

El petit grup comença a baixar cap a on estan els objectes. La femella assenyala cap al cel, on es veu un estel encara brillant en l’alba. Les branques dels arbres es repleguen en entrar en contacte amb el seu pelatge, deixant-los avançar sense impediment, i les bestioles que devoren el nou aliment fugen en notar la seva presència. El grup s’atura en arribar al nou menjar caigut del cel, que és un xic més petit que l’anterior. 

La femella baixa del carro i amb un punyal de pedra desprèn el primer tros de carn fresca. Alça de nou la vista per contemplar l’estrella diürna. S’ajup, dibuixant amb el punyal una gran rodona a terra, i s’agenolla dins el cercle. Els mascles l’imiten postrant-se després d’ella. Estiren les extremitats en senyal de veneració i alçant la vista al cel, i l’estrella, satisfeta pel gest de respecte, desapareix.