El portal de l’anhel
Relat publicat a l'Especial Essaefa 2023 de l'SCCFF.
—Ja fa més d’un any del teu últim disc. La discogràfica em pressiona...
—Ho sé, Ramon, ho sé —va dir la Lia, movent la
llarga cabellera negra cap endarrere i canviant el mòbil de costat—, però és
que últimament no se m’acut res que sigui original. Abans em despertava sovint
amb una melodia al cap, que l’anotava o gravava al mòbil taral·larejant-la, per
no oblidar-me’n.
—Que interessant. Mai m’ho havies explicat, això.
A la Lia li va sonar a retret.
—En realitat, el millor venia després, amb la
guitarra; aquestes notes inicials només eren com la metxa que pren la foguera,
incitant la meva creativitat. Però ara...
—I, si et poses a improvisar, no et surt res?
—Ho he intentat, però no és el mateix. Ara somio
amb acords, però la melodia no la recordo, només el ressò d’haver-la escoltat.
Tant de bo no oblidéssim els somnis.
—No sé, Lia, no crec que sigui bona idea recordar
tot el que somiem; potser acabaríem per no distingir la realitat dels somnis i
ens tornaríem bojos.
—M’has d’ajudar, Ramon.
—Jo? En això no et puc ajudar: soc el teu mànager,
no el teu psicòleg. No en tinc ni idea, de somnis. —Es va fer un silenci
incòmode a la línia—. Espera. Una vegada vaig llegir que cal ritualitzar, com al
tennis: abans de treure, els tennistes fan un munt de petits gestos, sempre els
mateixos.
—Sí, jo també faig alguna cosa semblant abans de
tocar, però això és només per concentrar-me, sobretot en directe.
—I amb algun estimulant? Em sap greu recordar-te
que el teu major èxit fins ara...
—Ramon! —el va interrompre—. Ja saps que ho estic
deixant...
—Doncs ja ho tens! —De nou un incòmode silenci—. D’acord,
no he dit res. Deixa’m que pensi... I si proves d’anar a dormir amb la
guitarra? En lloc de ritualitzar per concentrar-te, fes-ho per recordar els
somnis. Potser això fa que s’activi tot una altra vegada.
—No siguis burro. No me n’aniré pas a dormir amb la
guitarra.
—Tu prova-ho i ja em diràs el què. Vinga, parlem
en uns dies.
La Lia es va quedar pensativa després de penjar.
Era conscient que ell havia insistit en aquella idea del ritual per acabar una
conversa que començava a incomodar-lo. En la seva aparent comprensió hi havia
alguna cosa de «és el teu problema, esforça’t una mica per resoldre-ho». I si el
Ramon tenia raó? Potser necessitava prendre alguna cosa per somiar melodies…
Un parell de dies més tard, la Lia estava tafanejant en una botiga de
productes artesans i naturals quan es va fixar en un cub negre amb estranyes
inscripcions gravades a les cares. Una d’elles estava oberta i a l’interior es
veia una porta de doble fulla de colors psicodèlics, però totes dues fulles
estaven una mica separades, una més enrere que l’altra, de manera que deixaven
entreveure una mena d’entrada en ziga-zaga entre elles.
—Li agrada?
Es va girar i va veure un home gran, un xic més
baixet que ella. Va deduir que era l’amo de la botiga.
—Què és?
—El portal de l’anhel. Es diu que només es fixen
en ell les persones que tenen una gran necessitat. Què anhela, vostè?
—Una història curiosa. És molt bonic. Quant costa?
—No està en venda. Però pot adquirir una d’aquestes
imatges —va dir l’home assenyalant unes postals amb una foto frontal del curiós
cub.
—Vint euros per una postal! —va exclamar la Lia en
agafar-ne una i veure el preu al darrere.
—Sí, són una mica cares, però és només per
espantar els curiosos. Només aquelles persones que necessiten la imatge de
veritat la compraran.
—I com funciona? —va preguntar la Lia, divertida.
Calia reconèixer que l’home s’ho tenia ben muntat.
—Ha de mirar la imatge mentre demana el seu desig.
Demanar un desig! Com sempre. No estava bé
aprofitar-se així de la gent que tenia problemes. La Lia se’l va quedar mirant,
dubtant si marxar sense fer-li cas o dir-li primer quatre coses, però es va
sorprendre a si mateixa preguntant-li:
—I on i quan cal demanar el desig? A qualsevol
lloc? A qualsevol hora?
—Això només ho pot saber vostè, però jo la podria
ajudar si m’explica quin és el seu anhel.
Sense ser gaire conscient de fer-ho, es va trobar
explicant-li a aquell desconegut el mateix que li havia dit al Ramon. Resultava
curiós; el seu secret més important ja l’havia explicat a dues persones en tan
sols dos dies.
—Això ho canvia tot. En realitat, el seu anhel és
especial —va afegir l’home.
La Lia va intuir que havia mossegat algun tipus d’ham
i que ara l’home li trauria un altre producte que, segurament, seria més car.
Efectivament, li va explicar que per aconseguir el seu anhel necessitava, a
més, prendre unes gotes d’una poció.
—Gràcies, però no m’interessa. Prefereixo no
prendre cap substància estranya. He passat per algunes males experiències que
no m’agradaria reviure.
—Oh, no! No es tracta de cap substància prohibida,
cregui’m, són només herbes naturals combinades de manera que activen
determinats receptors sensorials, res més. Tot completament legal, li ho
asseguro.
La Lia va agafar el flascó que li mostrava i va
mirar la composició.
—Però aquí hi ha derivats de coneguts estimulants.
—Alguna cosa sabia ella del tema, per experiència pròpia—. Està segur que això
és del tot legal?
—Són derivats de productes totalment corrents, li
ho asseguro. El que fa que funcionin com a potenciadors són les proporcions de
la composició, però això em temo que és un secret que no puc revelar. Ja sap,
com la fórmula dels populars refrescos de cola.
—Ja… I la poció quant val?
—Cent euros.
Allò ja era massa, estava caient en una estafa d’allò
més clàssica.
—Ho sento, però no m’interessa, de veritat —va
dir, penedint-se d’haver-li explicat les seves preocupacions. Per sort, l’home
no l’havia reconegut i aviat s’oblidaria d’ella. Al principi, allò havia ferit
el seu amor propi, però després va sentir alleujament.
—Esperi, li ho prego. No marxi. Li regalaré la
postal, si fa falta. Soc un gran admirador seu i seria tot un honor per a mi,
ajudar-la.
Ja tenia la mà al pom de la porta, però no va
tenir més remei que tombar-se a escoltar-lo. Això sí que no s’ho esperava.
—I la poció? —va posar-lo a prova.
—D’acord… i la poció també li regalo —va dir l’home,
amb visible esforç—. Però no pot anar-se’n sense que parlem un moment. Haig d’explicar-li
com fer-ho. Com ja li he dit, el seu anhel és especial.
La Lia es va col·locar la postal a la faldilla en ficar-se al llit. L’amo
de la botiga havia coincidit amb la idea del Ramon: donada la naturalesa del
seu problema, el millor moment seria en anar a dormir. Finalment, li havia
pagat els cent vint euros. Al principi, l’home es resistia a acceptar el
pagament, però va acabar cedint. Sens dubte, era un tipus amb grans habilitats
comercials.
Quatre gotes dissoltes en un got d’aigua, li havia
dit, cada dia en ficar-se al llit, fins que s’acabés el contingut. Era un
recipient molt petit, com el d’un col·liri. Va calcular que li arribaria tan
sols per a uns quatre o cinc dies. Uns cinc euros la gota! Quin crac el senyor
de la botiga. Va posar la dosi al got i, després de pensar-s’ho un moment, va
buidar tot el contingut. L’home la va advertir de no fer-ho; el món dels somnis,
va comentar, era un món desconegut amb el qual no s’havia de jugar gaire. Però
es va dir a si mateixa que un compost d’herbes naturals no podia fer-li cap
mal. No podia esperar més; si allò funcionava, que fos com més aviat millor.
Necessitava posar-se a treballar en la seva música de seguida.
Es va prendre el got d’aigua i es va posar a mirar
la imatge, agafant-la amb les dues mans. Al cap d’una estona, la postura li va
resultar un xic incòmoda. A més, havia de tenir el llum encès per veure la
postal i, així, difícilment podria adormir-se. Es va aixecar del llit, notant
com l’ansietat s’anava apoderant d’ella. Es caragolaria un porro, va decidir. Només
un. Era l’única cosa que la tranquil·litzava de veritat, quan se sentia així. Després
de fumar-se’l a la cuina, ja més tranquil·la, se li va ocórrer la solució. Va
tornar al dormitori per ficar-se al llit, va fer una foto a la postal i la va
projectar a la smart TV que tenia penjada a la paret de l’habitació. Així podia
apagar el llum i la pantalla ja es desconnectaria al cap d’un temps, en
detectar que no s’estava utilitzant. Es va estirar del tot al llit i va fixar
la vista en aquella espècie de portal. Es va concentrar en les melodies
somiades, mentre s’anava endormiscant, però just abans de quedar-se adormida, una
alerta es va encendre a la seva consciència en recordar l’avís d’un col·lega
que també era músic: «no és bo barrejar merdes diferents».
La Lia es va despertar retenint a la memòria una cançó de l’Sting. La va
reconèixer de seguida; era aquella que parlava de la lluna plena i el carrer Bourbon
de Nova Orleans[i]. Li
encantava aquella melodia melancòlica amb trets jazzístics. Potser el seu
subconscient li estava enviant algun tipus de missatge? Recordava haver llegit
en alguna part que la cançó estava inspirada en una famosa novel·la sobre
vampirs. Potser hauria de dedicar algunes de les cançons del seu pròxim àlbum a
temes de fantasia o ciència-ficció. A més, aquella cançó era una mostra que es
podien compondre temes d’aquests tipus amb un to melòdic molt més pròxim al seu
estil. Podria provar-ho.
Va veure la trucada entrant. Era el Ramon, però no
va contestar; preferia parlar amb ell cara a cara i veure la seva reacció en
persona a les maquetes que li
va enviar ahir. Va mirar l’hora, havien quedat a les onze del matí, així que encara
tenia temps d’assajar una mica. Després de dutxar-se i esmorzar, va entrar al
seu despatx i va activar l’estudi virtual. Es va asseure a la cadira sense
respatller i, en aparèixer l’Stratocaster entre les seves mans, va continuar
amb la melodia que estava treballant aquells dies, deixant-se endur per la
tensió de les notes, cercant la calma necessària per aconseguir arrodonir-la. Sí,
ja ho tenia. És hipnòtica, es va dir, satisfeta. Després, va indicar al sistema
que la reproduís en bucle per començar a acolorir-la harmònicament. Una nova
ordre i la guitarra elèctrica virtual va canviar de forma. Necessitava rascar
les cordes per marcar els ritmes i, per aconseguir-ho, preferia utilitzar una
acústica.
Mitja hora més tard, va agafar el cotxe per anar a
la ciutat. Va activar el pilot automàtic per poder moure’s amb llibertat. Va
mirar dins la bossa; no hi havia res millor que escriure a mà per improvisar
algunes lletres. Va agafar el bloc i el llapis que sempre portava a sobre i ho
va intentar, però ho va deixar al cap d’una estona. No se li acudia res que fos
interessant. A més, ni la literatura ni el cinema fantàstics l’atreien
especialment. Potser havia somiat en aquell tema per algun altre motiu. Va
mirar al cercador. La lletra de la cançó de l’Sting parlava de sentir-se
atrapat en la nit. Estaria el seu subconscient intentant dir-li quelcom
diferent del que havia sospitat? De sobte, es va pressionar les orelles amb els
dits. Oh no, una altra vegada aquell so horrorós. Hauria d’anar al metge.
Ja eren gairebé les onze. Després de deixar el
cotxe a l’aparcament, es va afanyar en direcció a la cafeteria on havia quedat
amb el Ramon. Anava a obrir la porta quan va haver d’esquivar un paio pujat a
un d’aquells endimoniats monopatins voladors. Haurien de fer normes sobre allò,
com van fer amb els patinets elèctrics.
En entrar al local, li va cridar l’atenció la
cançó que sonava de fil musical. Era força bona; una combinació de ritme i
harmonia molt ben equilibrada. Com era que no l’havia sentida abans? Presumia
sempre d’estar al dia de les novetats musicals.
El Ramon es va aixecar de la taula en veure-la i
la va abraçar efusivament. Quan es van asseure, va començar a fer-li preguntes.
—Què ha passat? El que em vas enviar ahir...?
—Deixa que t’expliqui primer i no m’interrompis,
com sempre fas. El cap de setmana, després de la teva trucada, vaig veure a una
botiga de productes artesans un objecte cúbic que semblava l’entrada d’una
cova, amb una mena de portes al seu interior. Era una cosa psicodèlica, d’aspecte
molt suggeridor. Llavors, se’m va ocórrer utilitzar una foto de l’objecte per
fer la ritualització que em vas suggerir. —Va ometre deliberadament el senyor
de la botiga i la seva poció. Pel cas, no feia falta entrar en tants detalls.
—Jo no recordo pas que et suggerís res de...
—Fa un parell de mesos, crec —va dir la Lia, però
en veure l’expressió interrogant del Ramon va afegir—: És igual. El cas és que
va funcionar. Déu-n’hi-do, si va funcionar! Però no com jo esperava. A partir d’aquell
dia no m’ha calgut recordar melodies somiades, simplement em poso a improvisar
amb la guitarra i les notes em venen al cap com per art de màgia. Per això m’he
reclòs uns mesos, no volia que res ni ningú m’interrompés. I ara sí, ara estic
en disposició de tornar a la civilització, ja tinc suficient material per
abordar amb èxit l’elaboració d’un nou àlbum —va dir, i es va pressionar de nou
les orelles amb els dits.
—Què et passa?
—Aquests dies sento de tant en tant un so
intermitent dins l’orella. Poden ser acúfens, suposo. Per això et vaig trucar;
necessito que reuneixis el meu equip per continuar. Si ho faig jo sola, no sé
com m’afectarà, això del so.
—Acúfens? N’estàs segura? Crec que és un so constant,
no intermitent. En tot cas, pot ser que ja estiguin afectant la teva música. El
que em vas enviar ahir...
—No em diguis que no t’agrada.
—És que no entenc el que t’està passant, Lia, de
veritat. M’has enviat material que té gairebé vint anys.
—Però què dius, això és impossible! És tot nou!
Com t’he dit, ho he estat component aquests mesos. Que no m’estàs escoltant?
—Si us plau, Lia, m’estàs espantant.
Es va sentir un crit distant i la Lia va mirar per
la finestra de la cafeteria. Una noia gairebé atropella un transeünt amb un
altre d’aquells artefactes voladors.
—Ara que me n’adono, des de quan existeixen
aquests monopatins tipus Retorn al futur? Sí, home, la pel·li —va afegir
en veure la seva cara de sorpresa.
—Quina pel·lícula? Què tenen d’estrany, els
monopatins? No estaràs prenent res, espero. Ho havies deixat fa anys, tinc
entès. —La va mirar visiblement preocupat—. Mira, no sé quina broma és aquesta,
em vas dir que tenies material per a un nou àlbum, però aquest em recorda moltíssim
al de Cronomelòdica, el teu antic èxit de tints futuristes. Per cert… Ho
sents? Continuen posant temes de l’àlbum.
La Lia el va mirar estupefacta. No entenia res. Va
parar esment al nou tema que sonava a la cafeteria… No podia ser! Aquells acords
formaven part de la composició en la qual havia estat treballant aquell mateix
matí. Va tornar a pressionar-se les orelles, ara el so era molt persistent. Va
mirar el Ramon fent un gest de disculpa, però, que estrany, ara el veia més gran,
i també es va fixar que duia barba, bastant canosa, per cert. Com era, que no
se n’havia adonat abans? Va mirar de nou la finestra, on també es projectava
tènuement el seu reflex. Es va veure a si mateixa canviada, havia perdut
aquella lluentor juvenil, i el pentinat... On estava la seva llarga cabellera negra?
Per Déu! Què li estava passant? Va sentir una suor freda estenent-se per tot el
cos…
—Lia, et trobes bé? Lia!
El so era ja insuportable.
Bip-bip-bip-bip-bip-bip...
A l’hospital, un auxiliar va sortir precipitadament d’un box de cures
intensives i va entrar a un altre.
—Doctora! La jove del catorze, la cantant, per fi s’ha
despertat. Està molt desorientada.
—Tranquil, és normal. Crida la infermera. Jo hi
vaig de seguida, quan acabi amb aquest pacient.
—És que no és només això. No para de demanar que
li portem la guitarra. Diu que la necessita urgentment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario