Missió i rescat


Missió i rescat

Relat publicat en castellà a la antología Noches verdes, de Islas de papel y tinta: https://lektu.com/l/islas-de-papel-y-tinta/noches-verdes/18554

Aspires l’aire fred del capvespre mentre admires al teu voltant els alts pics nevats, envoltats de boscos frondosos. El rosat de la neu i el vermellós de les fulles es barreja amb el penetrant blau dels troncs, formant un mosaic de colors que et sembla fascinant.

T’acostes a una impressionant cascada d’aigua rosada mentre camines sigil·losament entre l’espessa vegetació. Encara és aviat per trobar un depredador, però és millor no baixar la guàrdia. Sents el cansament de gairebé un dia sencer d’explorar i cercar, però ara no pots rendir-te, saps que ets a prop. Gires el cos lentament, escombrant amb la mirada el terreny més pròxim i, llavors, el veus… Somrius, és un inofensiu onayaq que encara no s’ha adonat de la teva presència. De sobte, el mil potes, com l’anomenen els nens de la tribu, surt corrents en veure’t, deixant a la vista, just darrere d’on era, l’entrada de la cova, com si hagués estat esperant la teva arribada per mostrar-te-la. Un bon cop de sort, penses, i t’endinses per fi a la gruta encantada.

Et costa creure el que estàs veient; totes aquestes pedres suspeses a l’aire, com per art de màgia. Allargues la mà i agafes la que tens surant just davant teu. La guardes al sarró i notes com tendeix a elevar-se per la força voladora de la pedra. Després et treus el medalló que portes al coll i el deixes sota d’on estava la pedra, per deixar testimoni que vas ser tu qui la va agafar de la gruta, durant la prova.

En sortir de la cova, fas un últim cop d’ull al paisatge, fixant-te en els nombrosos núvols foscos que clapegen el cel groguenc que, en baixar el sol, comença a veure’s més ataronjat. Et deixes inundar per aquests inesperats instants de tranquil·litat, tan escassos i efímers en la vida de la tribu, plena de constants sobresalts. Deixes passar uns moments, que assaboreixes com si fossin hores, gaudint de les espectaculars vistes, abans de baixar cap al gran canyó i enfilar cap al poblat, on t’espera el final del ritual d’acceptació, que has superat amb èxit.

Quan surts de l’espès bosc veus com un estrany objecte volador es fa gran en apropar-se cap on estàs. No és un ocell, perquè vola com si surés a l’aire, planant a prop del terra, sense fer cap mena de soroll. De sobte desapareix com si el terra l’hagués engolit i dedueixes que s’ha endinsat al congost.

T’acostes al precipici i mires amb prudència. L’objecte està recolzat sobre una enorme lleixa de roca a uns pocs metres per sota teu. Et preguntes d’on ha vingut i què és.

Agafes impuls i saltes sobre la part superior del curiós objecte ovalat. T’ajups i toques la fosca superfície, que notes freda i molt llisa, com suau i relliscosa. Observes que als costats hi ha uns grans forats de forma rodona, però quan t’acostes a un d’ells veus que té una mena de tapa, que toques amb prudència amb la mà. Et retires una mica en veure que la tapa desapareix i veus un terra inclinat que baixa cap a l’interior. Sents que has d’entrar, saps que és l’única opció per saber què és, per saber què passa, però abans de fer-ho agafes una fletxa del carcaix i la tenses a l’arc.

T’endinses baixant lentament pel pendent fins a arribar a una forma que sembla una porta, que també s’obre en tocar-la, i arribes a una gran sala, molt il·luminada, on no hi ha ningú. T’envaeix una agradable sensació de pau, i relaxes els braços i l’arc mentre explores l’estrany lloc amb la mirada. Al centre hi ha una taula ovalada i unes cadires molt curioses que es giren en tocar-les. Obres el sarró i deixes la pedra damunt la taula, per tenir més llibertat de moviments, però veus com s’eleva a poc a poc empesa per la seva força voladora, fins a quedar gairebé a l’altura dels teus ulls.

Observes la resta de la sala i veus el que sembla una altra porta. T’hi acostes i en tocar-la desapareix, igual que les anteriors per on has entrat. Mires amb cautela i veus alguna cosa que la teva ment identifica com un plat de dutxa. No t’ho penses; deixes el carcaix, el sarró i l’arc en un racó i t’alliberes de les pells que et protegien del fred. L’aigua calenta és molt agradable, res a veure amb les fredes aigües del riu del gran canyó, i et meravelles en veure que és incolora, quan la reculls amb les mans. L’aire que t’asseca té una olor peculiar, semblant a la de l’ungüent que utilitzen a la tribu per curar les ferides, després de les sortides de caça.

Tanques un moment els ulls i et sents... renéixer.

Et poses la roba i les botes que trobes a l’armari, obres la comporta d’estribord i puges per la rampa fins a tocar l’escotilla amb la mà per treure el cap. Aspires l’agradable aroma de l’aire fresc de l’exterior mentre contemples els voltants durant una bona estona…, però no la veus. Admires el paisatge, amb aquests peculiars i majestuosos cims nevats de color rosa, els acolorits boscos rogencs i blavosos, els núvols platejats i el cel d’un dens to metàl·lic daurat, que li donen en conjunt un oníric aspecte primaveral.

De sobte, un estrany ésser de moltes potes... o potser són tentacles, salta sobre el sostre de la nau i entra per l’escotilla de babord que vas deixar oberta en entrar. Tornes de pressa a l’interior, agafes un paralitzador i et trobes amb la criatura enmig de la diàfana sala de reunions. En veure’t, la bestiola s’espanta i surt disparada per on ha vingut; per algun motiu tens la certesa que és inofensiva i deixes que s’escapi.

Reculls la mostra d’unobtainium que roman suspesa sobre la taula i la introdueixes al contenidor, que després clausures i etiquetes. Vas a la sala d’observació per explorar amb el giroscopi visual, escombrant la zona, però no captes cap altre moviment més que el de l’ésser que encara fuig atemorit.

Entres al pont de comandament, t’asseus a la butaca de control i actives el tancament de les escotilles obertes, per preparar l’ascens cap a l’espai exterior. Comproves les coordenades de destí i veus que ja estaven programades, tant d’anada com de tornada. Acciones l’enregistrament del quadern de bitàcola per informar de l’èxit parcial de la missió: has recollit la mostra, però has fracassat en el rescat. En fer-ho, s’activa un missatge d’alerta: “Per protocol de seguretat de la missió, es requereix un visionament de la gravació de l’exterior abans d’abandonar el planeta”.

Ho fas i et sorprens en veure una dona jove vestida amb rudimentàries peces de pell que s’acosta a la nau poc després de l’aterratge. Com no l’has vist abans? Potser ha passat quan estaves a la cambra de desinfecció?

La dona toca amb la mà l’escotilla de babord i s’obre. Agafa una fletxa del carcaix i la tensa a l’arc, preparant-se per entrar. Però com pot ser si les comportes i les escotilles només obeeixen al tacte de les teves mans?

Congeles l’escena i aproximes la visió tridimensional fins a reconèixer-la. Llavors ho recordes tot i comprens el que acaba de passar i el que va succeir en el passat. Actives a distància el senyal del medalló perquè emeti les coordenades de localització de la gruta i enlaires la nau mentre envies satisfeta per ansible el resultat final de la missió.

 


No hay comentarios:

Publicar un comentario