Et donaré els meus records

 

Et donaré els meus records 

Relat publicat en castellà a l'antologia benèfica Legado, en benefici de l'associació Grandes amigos

Amb només cinc anys ja llegia ja llegia amb fluïdesa i la seva curiositat no tenia límits. L’Elena la va portar a alguns especialistes que li van confirmar el que ella ja sospitava: la Sofia era superdotada. De moment, a l’escola no hi havia problemes; la nena seguia el ritme dels altres companys, amb algun gest d’avorriment, però no es queixava.

Era en arribar a casa quan li preguntava per tot, mostrant un interès especial per la història. Li fascinava la història antiga: Egipte, Grècia, Roma, la Xina... Encara no entenia moltes de les paraules que llegia, però no li importava, captava l’essencial. S’asseia a terra amb el llibre sobre les cames creuades, mentre amb la mà esquerra jugava amb els rínxols rossos del seu cabell. De vegades s’ajeia amb els colzes tocant el terra, recolzant el cap entre les mans. El problema va sorgir quan un dia li va comentar a la seva mare si podria fer algunes preguntes al Ramsès II.

—Tu el coneixes, mama? Puc parlar amb ell?

—No pot ser, Sofia, va morir fa milers d’anys.

—Per què va morir, mama? —es va sorprendre la Sofia.

—Crec que va morir de vell, diuen que als noranta anys.

—Els poderosos es moren?

L’Elena es va adonar que la nena encara no s’havia enfrontat al concepte de la mort. Malgrat tenir altes capacitats, continuava sent una nena de cinc anys, així que va procurar de triar amb cura les paraules.

—Totes les persones arriben al final de la seva vida i es moren.

—Per què?

—Així és la vida: tot el que viu es mor, més tard o més d’hora.

—Tu també et moriràs? —va preguntar preocupada la Sofia.

—A tots ens arribarà l’hora, però serà d’aquí molts, molts anys.

—Però, llavors, tots aquests que surten als llibres d’història, Cèsar, Alejandro, Ramsès, Genguis Kan… Estan tots morts?

—Sí.

—Tots, tots? Tots els poderosos que van conquistar tant i van guanyar tantes batalles, al final es van morir?

—Sí, filla, tots.

—Però, llavors, aquesta és la història dels morts, mama! —va protestar la Sofia.

L’Elena es va sobresaltar i va deixar el que estava fent. La nena tenia raó, va pensar. La història és la història dels morts, només que mai ho havia considerat des d’aquest punt de vista. Va somriure; no era la primera vegada que la Sofia la sorprenia amb alguna de les seves afirmacions.

—Jo vull llegir la història dels vius —va dir la Sofia, deixant a un costat el llibre sobre Egipte que estava mirant—. On puc trobar la història dels vius, mama?

L’Elena li va explicar que la història dels vius es feia dia a dia. Potser mirant les notícies o llegint sobre fets històrics recents podria saber de persones vives que eren o van ser protagonistes. Però la Sofia insistia a parlar amb alguna d’aquestes persones, així que se li va ocórrer que podria parlar amb el Jordi, el seu pare, l’avi de la Sofia, que havia lluitat primer en la Guerra Civil i després en la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. El cap de setmana l’Elena es va emportar la Sofia al poble, a veure el seu avi. El Jordi es va posar molt content, perquè les visites de l’Elena i la seva neta no eren tan freqüents com a ell li agradaria. Després de prendre un bon aperitiu a la cuina i de posar-se al dia de les últimes novetats, van anar al menjador. El Jordi es va asseure a la seva butaca preferida i la Sofia a terra, enfront d’ell, disposada a escoltar-lo. L’Elena es va asseure al costat de la llar i va agafar un dels llibres que el seu pare tenia a la tauleta de centre, per dissimular, mentre els observava atentament de reüll.

Avi i neta van estar parlant molta estona de les guerres en les quals havia lluitat el Jordi, i ell li va contar moltes anècdotes d’aquells temps, com si fossin aventures, amb cura de no explicar-li cap atrocitat. També li va ensenyar llibres d’història contemporània i fotos en blanc i negre de l’època, que guardava com a tresors i que ella va mirar fascinada. L’Elena somreia en veure la Sofia totalment embadalida escoltant el seu avi i mirant l’àlbum de fotos i els llibres que ell li mostrava.

—I quan tu te’n vagis d’aquest món em podràs deixar algun llibre per a mi?

—És clar, filla, però hi ha una cosa que només et puc donar mentre sigui en ell: et donaré els meus records! Cada vegada que vinguis t’explicaré una història —va dir mirant durant uns instants la seva filla, amb l’esperança de veure-les més sovint—. I els llibres te’ls podràs quedar tots, t’ho prometo. No me’ls podré emportar quan mori; ningú pot fer-ho.

—Els poderosos sí que van poder. Van fer moltes riqueses amb les seves guerres guanyades, ho he llegit.

—Ni tan sols els poderosos es van poder emportar les seves riqueses en morir. No, ningú pot emportar-se res d’aquest món: ni la seva pàtria, ni els seus diners, ni la seva religió, ni el seu amor… Fins i tot allò que més van desitjar i pel que alguns van donar la vida es va quedar aquí quan ells van marxar.

A l’Elena se li van entelar els ulls en veure una llàgrima al rostre del seu pare, perdut en els seus records.

—Però, llavors, per què ho van fer?

—El que, filleta? —va dir el Jordi, llevant-se les ulleres i eixugant-se la llàgrima amb la mà.

—Les guerres. Si lluitaven per ser més poderosos i més rics… No té sentit.

A l’Elena la fascinava sentir-la parlar, escoltar els seus pensaments de nena de cinc anys, adornats de tant en tant amb expressions d’adult com  “No té sentit”.

—No, efectivament no té cap sentit, però així va ser com van viure.

—Però si tots hem de morir i no ens podem emportar res, per què hem de viure?

El Jordi es va quedar pensatiu uns moments, davant la profunda pregunta de la nena.

—No estic segur, Sofia, però sospito que tots tenim un propòsit a la vida.

—Què és un propòsit?

—Mmm… un motiu, una raó de viure. A vegades les persones no saben quin és, però crec que la vida sí que ho sap. Hi ha persones bones, que viuen en pau amb els altres, encara que no tinguin riqueses ni poder, que es realitzen com a persones, en el seu treball, en allò que els agrada fer, en el seu amor…

La Sofia es va estirar del tot a terra, va tancar els punys sota la barbeta i va posar una expressió d’estar sumida en profundes reflexions. De sobte es va aixecar.

—Ja sé que faré quan sigui gran, avi. Ja sé quin serà el meu propòsit —va dir saltant tota contenta.

—Ah sí?

—Descobrir el propòsit de la història dels morts. Segur que tots tenien un propòsit que no podia ser tenir poder o ser molt rics, perquè tots sabien que es moririen.

El Jordi la va mirar, sorprès.

—Ah, Sofia. —Li va acariciar els cabells amb tendresa—. Tant de bo tots tinguessin un bon propòsit, perquè alguns van fer molt de mal.

—Però no sé com ho faré, avi. En la història dels morts no hi ha ningú viu amb qui parlar.

Es va fer una estona de silenci, mentre el Jordi rumiava el que havia dit la Sofia.

—Bé, potser…  Saps que hi ha arbres que viuen milers d’anys?

—Milers d’anys? No, no ho sabia. Això sí que és molt de temps. Oi que sí, mama?

—Sí, Sofia —li va confirmar l’Elena—. Moltíssim temps.

El Jordi, que era un apassionat de la naturalesa, va explicar a la Sofia que a l’Amèrica del Nord hi havia un bosc de pins que tenien entre tres i quatre mil anys, i també que hi havia altres arbres molt antics per tot el món: oliveres, xiprers, sequoies… Tots aquells arbres mil·lenaris eren testimonis vius de la història.

El Jordi i l’Elena van somriure en veure la Sofia amb la boca oberta, sorpresa.

—I tu coneixes algun d’aquests fantàstics arbres, avi?

—Ara que ho dius... —va dir el Jordi, content—. Aquí als boscos que hi ha a prop del poble hi ha un castanyer mil·lenari; un castanyer que té més de dos mil anys! Mira, aquí hi ha un reportatge d’aquest fantàstic arbre.

La nena va agafar la revista que li apropava el seu avi i durant deu minuts va guardar silenci, llegint i rellegint l’article.

—Però aquí diu que està en un lloc secret, avi.

—Tens raó, Sofia, però és perquè no volen que algun boig el mati o que uns nuvis irresponsables li facin ferides, gravant els seus noms i un cor, o coses així. Per això van decidir ocultar on es troba exactament. Hi ha molts castanyers vells per aquí, però quasi ningú sap quin d’ells és aquest que té tants anys...

—Però tu sí que saps on està, oi que sí, avi? Digues que sí, que ho saps.

—No, no sé on està —va dir acariciant-se el mentó—. Però potser puc trobar a algú que ho sàpiga.

El Jordi es va aixecar de la butaca i va trucar per telèfon al guarda forestal del poble, que va escoltar amb atenció la seva petició. A la tarda, l’agent forestal va anar a recollir-los amb un tot terreny i es van endinsar en un bosc, per una pista, fins a arribar a un petit clar. L’Elena i el Jordi van haver d’esperar allí gairebé una hora, mentre l’agent portava la Sofia agafada de la mà fins on estava el castanyer mil·lenari.

Ni la seva mare ni el seu avi van saber mai què va passar allí: si la nena va parlar amb l’arbre o si aquest li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella. El guarda forestal només els va dir que la Sofia el va abraçar diverses vegades, com s’abraça a un ser estimat, i ella només els va dir que l’arbre era molt savi.

***

Vint-i-cinc anys més tard l’Elena estava en la presentació del llibre de la Sofia: Et donaré els meus records. Emocionada i orgullosa, escoltava la seva filla parlar amb passió de la seva obra, en què relatava els records de persones de diferents pobles i cultures. Passatges que aviat serien oblidats o corrien perill de ser-ho, per no ser prou importants per ocupar les pàgines dels clàssics llibres d’història: el relat que al llarg dels anys va construir escoltant les històries que li explicava el seu avi; la vida d’una família de la tribu dels paiute, poble indi americà que va viure en la zona dels boscos de Pinus longaeva, alguns amb més de quatre mil anys d’antiguitat; vivències dels huilliches, comunitat maputxe de les regions dels rius i els llacs de Xile, on creixen els làrixs mil·lenaris; la història dels zabbaleen, vinculada als vells sicòmors egipcis, comunitat copta del Caire formada pels descendents directes dels constructors de les piràmides i, actualment, considerades les persones que més reciclen del món, i la història de moltes altres persones i comunitats que va conèixer als seus viatges com a corresponsal de premsa. La Sofia recordava en el pròleg del seu llibre el dia que la seva mare i el seu avi la van portar a veure el castanyer mil·lenari, l’arbre més vell dels boscos pròxims al seu poble. Va comprendre, anys més tard, que aquell dia va marcar el sentit de la seva vida, que no seria descobrir el propòsit dels morts poderosos de la història, sinó recollir i compartir la memòria dels vius.

Amb l’excusa de visitar llocs on hi havia arbres mil·lenaris, va poder entrar en contacte amb nombrosos pobles natius i recuperar històries que passaven de generació en generació, parlant amb persones grans que atresoraven records d’anècdotes i successos locals que es perdien en el temps.

Després de la presentació, es va formar la tradicional cua per a les dedicatòries dels exemplars adquirits pels àvids lectors. L’Elena no havia dit a la seva filla que aniria a l’acte, perquè volia donar-li una bona sorpresa. I així va ser. Al cap de mitja hora de signatures i dedicatòries, la Sofia es va sorprendre en aixecar la vista i veure la seva mare.

—Mama, quina alegria veure't!

—M’ha encantat el llibre! Totes aquestes històries que ens mostres de tanta gent de cultures diferents, i sobretot el que dius del teu avi. Llàstima que ell no sigui ara aquí per veure-ho… i també per renyar-lo: sabia coses del nostre poble que mai em va comentar.

—Gràcies, mama! Segur que ens està veient des d’allí on sigui ara.

—Tot i que hi ha alguna cosa que no acabo d’entendre. Ja sé que has dit que vas parlar amb persones ancianes de totes aquestes cultures que comentes al llibre, però algunes de les coses que expliques difícilment es podien saber amb tant de detall. Semblen contes que has elaborat a partir de la informació que t’ha donat aquesta gent, com si fos una antologia de relats. He encertat? —va dir fent-li l’ullet.

La Sofia es va aixecar i va abraçar afectuosament la seva mare, tancant els ulls.

Després d’un intens instant que a l’Elena li van semblar hores, mare i filla es van separar lentament i es van agafar de les mans.

—Déu meu! —va exclamar l’Elena al comprendre-ho tot.