Vola, Sara!

Vola, Sara

Relat publicat en castellà a l'antologia ShowYourRare 2020. Antologia benéfica de enfermedades raras. https://www.amazon.es/dp/B088KTLSJN/

La Sara s’ofega al respirar.  Sap que li queda poc però la veig satisfeta. Ha pogut influenciar en algunes coses, no masses, és cert, coses que no reescriuran la història d’aquest mon, sens dubte, però són coses de veritat, que canvien alguns cors, dibuixen nous camins i obren bons sentiments. Recordo alguns moments clau:

Té vuit anys. Mira aquell ocellet que no pot volar, sembla que li cau un ala, potser la te trencada, pensa. Al mati l’ocellet para a la finestra de la seva habitació un moment i surt volant. De seguida el reconeix per la petita taca que té a l’inici del bec. En aixecar-se del llit li falla una mica la cama esquerra i cau. No li dona importància. Al cap d’uns dies la mare la porta al metge.

Té deu anys. Camina amb certa dificultat. Està sortint de l’escola quan veu el nen que s’escapa de la ma de la mare i  travessa corrent el carrer darrera la pilota. Xiscla i tanca els ulls, el cotxe l’atropellarà i no ho vol veure, tant de bo no passi, desitja intensament. Els obre i veu al nen en mans de la mare, el cotxe no l’ha atropellat. Al vespre desprès de sopar nota que li costa respirar una mica. Quan es lleva al mati s’adona que també li costa parlar.

Té dotze anys. En sortir de la visita trimestral del metge agafant-se del braç de la mare, veu una parella que discuteixen, ell li pega i crida i ella plora i es protegeix. La mare li tanca els ulls perquè no miri i s'allunyen d’allí mentre truca pel mòbil a la policia.  Aquell vespre somia amb la noia: ella el deixa i més endavant s’enamora d’un noi que la respecta. Al cap de sis mesos cau i ja no pot caminar. Els metges li diuen que haurà d’anar sempre amb cadira de rodes. Llavors ho sospita per primer cop.

Té catorze anys, està planejant amb qui utilitzarà el seu poder. Té una mica de por perquè sap què li passarà.  Tria bé, ha vist una notícia a la tele. Un país en conflicte, uns pares que fugen amb un nen petit en braços mentre al voltant cauen bombes i sonen trets. Desprès d’allò la Sara ja gairebé no pot sortir de casa... gairebé sempre al llit...

Avui ha complert 16 anys. La veig serena malgrat sap que aquest cop arribarà el final. Em veu i em mira sorpresa. Li pregunto si ja ha formulat el desig. Mira a la mare, asseguda dormida en aquella butaca incòmoda de l’hospital. Entenc, li dic que és natural, que no és egoista que vulgui el millor per al seus quan ella marxi.

La Sara surt del llit d’un salt i es llença sobre meu, m’abraça tota contenta. No, no sóc una fada, li dic, sóc la teva mestra. Vaporoses i invisibles per als altres, travessen parets i edificis i ens enlairen fins la nau que ens espera fora de l’atmosfera del planeta. Dins tornem a notar els nostres cossos sòlids. La Sara riu, salta i corre alegre per la sala
.

Ha passat la prova, la meva avaluació és positiva. Adjunto en el meu informe com ha canviat la vida dels animals i de les persones que ha influenciat. A més, tots s’han fet mereixedors del do de la Sara. Ella ha sabut suportar totes les penúries de l’alt cost de l’ús del que anomena el seu poder, sense saber que és una facultat que tenim. No crec que hagi millor candidata per substituir-me. Gràcies Sara, ara puc jubilar-me tranquil·la, penso, però en veu alta li dic:

—En el proper mon no recordaràs res del que has viscut en aquest i  el teu poder no tindrà cost. Només els límits que tu posis des de la teva consciència. T’ensenyaré tots els secrets com la meva mestra me’ls va ensenyar a mi.