NOS
L’informe
de la Federació de Colònies, com sempre, no aporta gaires detalls i sols parla
d’una important agressió a una RHIA. Sé que les rèpliques humanes amb
intel·ligència artificial són molt apreciades a Kemetia, així que resulta estrany
que en aquesta colònia es donin també aquest tipus d’incidents. D’altra banda,
tinc la certesa que els meus caps pensen que puc ser d’utilitat aquí, perquè
segurament hi ha més del que sembla a ull nu. A veure…
La robo-cab s’atura enfront de l’hotel
Kapec, on estic allotjada. En entrar, se m’acosten dos homes… o dones. És
difícil distingir-ne el gènere, els seus trets són força indefinits.
—Ardid Elmón? —pregunta la o el de més
alçada, amb una veu neutra—. Investigadora Galàctica Especial de la Federació
de Colònies Humanes?
—Sí, jo mateixa. I vostès són?
—Jo soc 9613DRS, i el meu acompanyant és
3754STV, però ens pot dir Deres i Stivi —somriu i, en veure el meu astorament,
afegeix—: Sí, som dos RHIA de recepció i tenim autorització per assistir-la en
tot el que li sigui menester.
Subvocalitzo una pregunta a l’Ian, la IA
de la Kaléuxe, la nau de la Federació que m’ha portat fins a aquest exoplaneta.
Sento la seva resposta pel dispositiu implantat a la meva orella.
—Les RHIA de Kemetia tenen la
característica de canviar de gènere i sexe segons la voluntat dels humans que
interaccionen amb elles. Els kemetians tenen el costum de fer acrònims amb les
consonants del codi de fabricació de les RHIA, de la mateixa manera que tu m’anomenes
Ian, acrònim d’intel·ligència artificial de la nau.
M’imagino un deix d’ironia en la seva
resposta. Normalment no acostumo a recórrer a l’Ian durant les meves investigacions,
però sospito que en aquest cas em serà de gran ajuda.
—Ens han informat que vostè assisteix d’observadora
pel judici —comenta l’Stivi—. Desitja passar per la seva habitació, abans de
veure el jutge?
—Sí, gràcies, una bona dutxa no em vindrà
malament.
L’interior de l’habitació no té res a
veure amb l’entorn funcional del vestíbul i és com si hagués viatjat en el
temps, a l’època victoriana de la Terra. Mentre desactivo el tancament
automàtic del meu uniforme per desvestir-me, m’entretinc uns minuts mirant de reconèixer
els personatges que m’observen des de diversos quadres repartits per les
parets, sense èxit.
—Ian —dic en veu alta. Per sort estant
sola no haig de recórrer a la incòmoda subvocalització—, connecta’t un moment a
les meves revilen[1]
i digues-me qui són els personatges dels quadres, si us plau.
—Es tracta de Lord Byron, John Polidori,
Mary Shelley i Percy Bysshe Shelley, escriptors de la Terra que fa set segles
es van allotjar en una mansió suïssa anomenada Vil·la Diodati. L’últim quadre mostra
al doctor Víctor Frankenstein treballant en el seu laboratori. Es tracte d’un
personatge de ficció.
—Frankenstein! Aquest sí que em sona. Es
tracta d’un monstre artificial, no?
—No exactament…
Mentre em dutxo, l’Ian m’explica la
trobada a Vil·la Diodati, on la Mary Shelley va escriure Frankenstein o el
Prometeu modern.
Em vesteixo amb rapidesa i en sortir de l’habitació
em fixo en el rètol que hi ha a l’entrada: Diodati. Observo les altres
habitacions del passadís i veig que totes tenen un nom, segurament associat a
la història dels creadors de robots, sintètics i RHIA. La meva ment torna als
quadres de l’habitació Diodati i sento que alguna cosa no encaixa, però no aconsegueixo
esbrinar-ne el motiu. Conec aquesta sensació; segurament trobaré la resposta
més tard.
Les RHIA m’esperen de nou a l’entrada. El Deres
ha adoptat forma masculina i l’Stivi femenina, i també presenten el to de pell
i alguns trets afroasiàtics, com els meus.
—Pensava que havia d’indicar-vos les meves
preferències de gènere.
—Hem avaluat les teves reaccions quan interaccionàvem
amb tu i pensem que és així com ens vols reconèixer —comenta l’Stivi amb una
agradable veu femenina.
M’acabo d’adonar que m’està tutejant, en
haver-ho fet jo també. Bé, no em molesta.
—Hem encertat?
La veu masculina del Deres m’agrada, és greu
però suau al mateix temps. Em quedo pensativa uns moments, i sí, han encertat
clarament, però contesto:
—No, us prefereixo a l’inrevés.
Em quedo bocabadada en veure com canvien
en pocs segons d’aparença: el Deres es transforma en una dona bella, molt alta,
gairebé intimidant; l’Stivi, en un noi una mica baixet, però també molt
atractiu. Increïble!
Pugem a la robo-cab que ens espera a l’entrada
i ens dirigim al departament de rhiaincidents. L’Akena, el jutge que porta el
cas, ens rep al seu despatx, on l’acompanya l’Anjesén, la marshal de Kemetia. Després de les presentacions, el jutge planteja
la situació.
—L’acusat va agredir la RHIA 3020HNR, de
sobrenom Henri. Normalment les agressions a les RHIA, per part dels ciutadans
de Kemetia, s’originen en l’entorn laboral per estrès de treball.
—I es jutja un humà per una agressió a una
RHIA? No seria millor una multa o una falta administrativa?
—Així és com es feia abans, però Kemetia
és una colònia molt rica gràcies al turisme de companyia —comenta l’Anjesén—.
Les multes econòmiques i les faltes administratives no eren gaire efectives.
—Turisme de companyia?
—Bé, alguns li diuen turisme eròtic, però
nosaltres preferim evitar aquesta expressió. Les RHIA de Kemetia són famoses
pel seu alt nivell de complaença —aclareix l’Akena.
—Però aquest cas és diferent, i per això
soc jo aquí. Què té d’especial?
—L’Henri va insultar un enginyer i això va
desencadenar l’agressió: li va dir imbècil. És la primera vegada que una RHIA
insulta un ésser humà —diu l’Anjesén.
—Ja ho veig —comento, comprenent la
singularitat del cas—. Com es diu l’agressor? Puc parlar amb ell?
—La identitat roman en secret de sumari
—diu el jutge—. De totes maneres, no és quelcom necessari, perquè tot està enregistrat
en els sistemes de seguretat de Syntec, l’empresa on va succeir l’incident.
Fent un gest amb la mà, el jutge Akena
projecta a la paret les imatges. L’escena mostra l’Henri parlant amb un tècnic
de Syntec, suggerint-li algun tipus de millora en una espècie de disseny
geomètric. El tècnic reacciona bruscament, insultant l’Henri i indicant-li que
el deixi en pau. La RHIA obeeix i en girar-se diu clarament la paraula “imbècil”.
Això provoca una reacció irada de l’home, que l’agredeix amb un cisell làser a
la base del coll.
—L’Henri va quedar inutilitzat. Un fort
cop o un tret en aquesta zona produeix un col·lapse irreversible de la RHIA.
—Caram, es pot dir que l’enginyer va matar
l’Henri —comento col·loquialment.
—El verb matar no és apropiat, perquè es
tracta de màquines sintètiques amb forma humana —aclareix l’Anjesén amb to condescendent.
Accepto l’explicació de la marshal, malgrat el seu to. També podria
forçar una entrevista amb l’enginyer agressor, fent ús dels poders que em
confereix el meu càrrec, però prefereixo no guanyar-me enemics si puc evitar-ho.
Ara l’important és comprendre per què l’Henri va insultar el tècnic de Syntec.
—Tenen alguna explicació per a l’insult?
—No, tècnicament és una cosa impossible i
no ens ho creuríem si no fos pel que vostè acaba d’observar —diu el jutge.
—Entenc que la relació de l’Henri amb l’agressor
era exclusivament de caràcter laboral.
—Sí, però hem investigat la relació que
mantenia l’enginyer amb la RHIA i hem descobert que eren amants. Vull dir
—aclareix l’Anjesén, una mica incòmoda amb les seves pròpies paraules—, l’enginyer
mantenia relacions íntimes amb l’Henri, malgrat no estar permès. Pensem que
aquest tipus de contacte va afavorir una reacció de la RHIA per imitació
verbal.
L’Akena m’explica que aquestes prestacions
“íntimes” estan més pensades per als visitants i que tenen un alt cost, fins i
tot quan s’ofereixen els serveis de companyia per a convidats d’honor. Llavors
és el govern de Kemetia qui cobreix el cost per a Syntec, l’empresa
subministradora de les RHIA de companyia. Això no impedeix als kemetians
contractar aquest tipus de servei, però representa, per qui ho fa, un extra molt
car en les seves vacances o festivitats. Cap dona o home de Kemetia podria
costejar-se un servei de companyia de manera regular.
Això de la imitació verbal no em convenç.
Seria una bona explicació en una conducta apresa entre humans, però en una
RHIA? Resulta força clar, almenys per a mi, que en aquest detall de l’insult està
la clau de tot plegat. Sens dubte per això m’han enviat aquí. Però aquesta serà
la part més difícil de la meva recerca, així que de moment opto per espellucar
una cosa més fàcil.
—L’agressor va tenir dificultats en les
seves relacions sentimentals amb altres persones?
—Sí —afirma sorpresa l’Anjesén—. Com ho ha
sospitat?
—Suposo que ha estat en varies relacions.
—Sí, tres que sapiguem. En totes va ser
ell qui les va trencar.
—Crec que resulta força clar que en les
seves relacions se sentia en inferioritat, dominat per la seva parella. Per
això, en aquesta relació íntima clandestina podia rescabalar-se i sentir-se
superior. Pot ser que fos una forma de teràpia per a ell, una manera d’augmentar
la seva autoestima.
—Doncs sí, així ho veiem també nosaltres.
És quelcom molt obvi, no sé per què se
sorprenen que jo ho vegi. Com sempre, la meva joventut qüestiona la meva
capacitat, però ja hi estic acostumada.
El jutge ens explica que estan valorant
aplicar una pena exemplar, perquè és la primera vegada que algú elimina una
RHIA.
—Es tracta només d’una màquina —diu—, però
no podem permetre que un ciutadà destrossi una propietat tan valuosa per a nosaltres.
No sé per què, però aquest comentari m’ha portat
de nou a evocar els quadres de l’habitació Diodati. Hi ha alguna cosa en
aquestes imatges que mereixerà la meva atenció quan torni a l’hotel.
—Disculpin l’interrogatori —somric—, però com
més dades tinc, més preguntes em venen al cap. Han detectat darrerament un
increment d’aquesta mena de delictes? Agressions físiques o verbals cap a les
RHIA?
—I com interpreten aquest augment?
—No n’estem molt segurs —contesta l’Anjesén—,
però pot ser que l’èxit de les RHIA en les relacions amb els visitants estigui
provocant una mena de gelosia en els ciutadans de Kemetia.
No és una mala resposta, però alguna cosa
em diu que és només una bona explicació perquè no se n’ha trobat una de millor.
—Una última pregunta: el fet que la RHIA
insultés primer l’agressor, ha arribat a la població?
—Sí, malauradament es va filtrar de manera
molt ràpida, malgrat que vam procurar mantenir-ho en secret.
—I com ha reaccionat la gent de Kemetia?
—En general creuen que es tracta d’una
faula i a nosaltres ja ens convé que es vegi així.
Els demano permís per visitar Syntec i com
era d’esperar la marshal s’ofereix a
acompanyar-m’hi. Preferiria anar sola, perquè aquesta dona acostuma a fer
judicis de valor que no crec que em siguin de gran ajuda. Agafem una robo-cab i
ens dirigim a la corporació Syntec. Ens acompanyen la Deres i l’Stivi, però la
seva presència no em molesta, ans al contrari, espero l’oportunitat de poder-los
fer algunes preguntes, quan estiguem totalment sols.
L’immens edifici de forma piramidal de
Syntec domina el paisatge urbà de Kemetia, i es fa més gran als nostres ulls a mesura
que ens hi acostem. En entrar al complex, l’Anjesén comenta orgullosa que l’estructura
és tres vegades més gran que la famosa piràmide de Kheops, a la Terra.
El despatx del Siamón, el gerent de
Syntec, es troba just en la cúspide del complex piramidal, des d’on s’observa
una increïble vista de la colònia amb fantàstics oasis dispersos entre l’extens
paisatge semidesèrtic. La terraformació ha fet meravelles en aquest àrid
exoplaneta.
El Siamón es mostra al principi evasiu
davant les meves preguntes, però no sembla que oculti res important; diria més
aviat que es tracta de la lògica desconfiança davant una investigadora galàctica.
Tot i així, indico a l’Ian que estableixi connexió visual amb les revilen
perquè analitzi les seves reaccions, a veure si menteix. Aprofito també per
aclarir un dubte que fa estona que em persegueix, des que l’Akena i l’Anjesén
em van parlar del turisme de companyia.
—Hi ha RHIA de teràpia sexual en gairebé
totes les colònies. Què és el que fa tan especials les RHIA de Kemetia?
—Les nostres RHIA estan dissenyades per
tractar amb les emocions. La seva programació permet simular a la perfecció una
relació entre humans. No sols es tracta de sexe, sinó d’amistat i fins i tot d’amor,
si s’escau.
—Aquesta programació especialitzada es va
introduir fa uns dos anys locals?
—No, el mòdul de gestió emocional existeix
des del principi. S’introdueixen actualitzacions i millores de manera
permanent, naturalment, però no es tracta d’una innovació recent.
—I és possible que sigui el mòdul
emocional el que induís l’Henri a l’insult per imitació verbal del comportament
humà, com s’ha suggerit?
—Tècnicament això és impossible. Ha de ser
per força un mal funcionament. Les RHIA no poden deixar d’obeir les lleis de la
robòtica; l’insult a un humà és una forma d’atac, i l’intent de fer-ho les
desactivaria.
Pensava que m’estava apropant a alguna
cosa, però les explicacions del Siamón em retornen al punt inicial.
L’Ian m’informa que l’anàlisi gestual i
pupil·lar del Siamón indica que no amaga res important. Començo a acomiadar-me d’ell
agraint la seva col·laboració i informant-lo que han de preparar el cos de l’Henri
per a la seva recollida per part dels tècnics de la Federació, per a la seva posterior
anàlisi.
—Com distingeixen vostès les RHIA dels
humans? —li pregunto abans de donar per acabada la visita—. Em refereixo a una
vegada que s’han definit en un gènere determinat.
—Per a nosaltres resulta molt fàcil
—somriu—, però és conegut que als visitants els passa just el contrari, la qual
cosa té molt bones implicacions per al nostre negoci. Són rèpliques humanes
perfectes! —conclou, visiblement orgullós.
Mentre sortim del despatx del gerent em
comunico de nou amb l’Ian, subvocalitzant:
—Necessito que et connectis a les meves
revilen de manera permanent fins a nova ordre. Podries indicar-me quan em creuo
amb una RHIA? No sé distingir-les dels humans.
—Cap problema, Ardid. A partir d’ara
veuràs un diminut punt lluminós al seu front.
Alguna cosa va començar a alterar la
comunicació entre kemetians i RHIA fa uns dos anys locals. L’insult de l’Henri fa
pensar que el canvi es va produir més en les RHIA que en els humans, encara que
de moment no tinc cap prova d’això.
En sortir de l’edifici piramidal ens
dirigim caminant a un restaurant pròxim, dins del complex. Em vaig fixant en
els transeünts i només distingeixo uns pocs amb un punt lluminós al front, però
en entrar al restaurant la situació canvia totalment. Entre els comensals hi ha
moltes RHIA. Gairebé totes estan ingerint un líquid, i n’hi
ha algunes de gènere encara per definir amb persones també poc definides, diria…
ah, ho entenc.
L’Stivi sembla voler dir-me alguna cosa,
però s’atura. Quin gest més estrany. Llavors la Deres se m’acosta.
—Les RHIA no podem alimentar-nos com els
humans, per això aprofitem les hores dels àpats per beure un líquid regenerador
i, així, podem acompanyar els humans mentre mengen —comenta, atenta a la meva
observació de l’entorn.
Durant l’hora de dinar, parlem de temes
intranscendents. El menjar és realment bo comparat amb el que prenem a la
Kaléuxe. M’excuso un moment per anar al servei. En sortir del lavabo veig un
home i una dona donant instruccions a un grup d’humans i RHIA, mentre tots s’aixequen
d’una llarga taula i es dirigeixen cap a la sortida. Els abordo, abans que
surtin.
—Disculpin, soc nova per aquí. Són vostès
una mena de guies d’un grup turístic?
—Bé, aquí no utilitzem aquesta expressió. Som
rhianautes. Vostè també és visitant, dedueixo. No té grup d’iniciació? —pregunta
l’home.
—Oh, esperi —els ensenyo les meves
credencials—, em dic Ardid.
—Jo soc l’Hatsep —diu la dona.
—I jo soc el Tutmos.
Encaixem les mans.
—Em permeten unes preguntes? Són en
relació amb les RHIA. Vostès les han de conèixer molt bé, per la seva feina.
—Sí, és clar, instruïm els visitants en com
poden interactuar amb elles, durant un dia sencer —comenta l’Hatsep.
—I després d’aquest primer dia?
—Després el grup es dissol i la resta de
dies cadascuna de les RHIA és qui fa de guia per a cada visitant. Viatgen pels
famosos i idíl·lics oasis de Kemetia, on els visitants poden tenir animades i
cultes converses en un clima de molt bona amistat i… bé, i tota la resta —diu l’Hatsep.
—I han notat alguna cosa estranya darrerament
en el comportament de les RHIA?
—Doncs… —El Tutmos s’acaricia lleugerament
la barbeta mentre pensa—. No, diria que no. Però ara que ho diu, més aviat he
notat un canvi en la nostra gent, en els kemetians. Es mostren com més impacients
amb les RHIA; no sé, com més malhumorats quan es relacionen amb elles, com si
tinguessin gelosia o alguna cosa semblant.
Potser he rebutjat massa ràpidament la
hipòtesi de la gelosia. M’adono dels meus prejudicis respecte a l’Anjesén. He
descartat una possibilitat, més per qui l’ha enunciat que per si mateixa.
L’Hatsep mira per sobre meu i s’excusa.
—Disculpi’ns, hem de continuar amb el
grup.
—Una última cosa. Han sentit això de l’insult
en el cas d’agressió? Què en pensen?
—Sí, és clar, tothom en parla —comenta l’Hatsep—.
Però és obvi que l’agressor s’ho ha inventat per defensar-se. Una RHIA no pot
fer això, cregui’m.
—Moltes gràcies per la seva amabilitat.
—Si està uns dies més per Kemetia, potser
podem quedar en un altre moment amb més tranquil·litat —diu el Tutmos—. Sempre
ens podrà trobar aquí en aquest mateix restaurant a l’hora de menjar: és de la
corporació Syntec.
Després de l’àpat, la marshal demana una robo-cab per dur-me a veure algunes persones que
també van protagonitzar incidents una mica pujats de to amb les RHIA. Malgrat
tot, no m’ofereixen cap explicació que em sigui d’utilitat. Ja de camí a l’hotel
em comenta que gairebé tots els kemetians es poden costejar unes hores d’assistent
RHIA a la setmana per a tasques domèstiques o tasques educatives per als fills.
—Les RHIA en mode assistent domèstic tenen
un cost bàsic, a diferència del mode assistent de companyia, que té la tarifa
més elevada —m’aclareix.
Tinc la sensació que l’Anjesén em veu més
com a adversària que com a companya i m’ha fet perdre el temps deliberadament
durant tota la tarda. En arribar a l’hotel una RHIA d’aspecte masculí, amb
uniforme, s’apropa a la marshal per
parlar amb ella i després l’Anjesén se m’acosta.
—Em sap greu, he d’atendre una urgència i
no podré estar amb vostè durant el sopar, però té aquí dos agradables
acompanyants que li faran molt grata la seva estada —diu somrient obertament. “Està
insinuant el que penso que està insinuant?”—. Ja sap, el govern de Kemetia
cobreix les despeses de companyia, aprofiti-ho —diu, fent-me l’ullet, per si no
hagués quedat prou clar. Me’n faig creus! Decididament no li caic bé. Mentre miro
com marxa amb la RHIA d’uniforme, m’adono d’un detall i em giro per parlar amb
els meus acompanyants.
—Per què sou dos? Per què no m’han
assignat només un acompanyant?
—És un gest que es reserva als visitants
distingits —diu l’Stivi.
—Vols sopar alguna cosa al restaurant de l’hotel
abans de retirar-te? —em pregunta la Deres.
Estic bastant cansada, la gravetat de
Kemetia és una mica superior a l’estàndard terrestre que fem servir a la nau i
tampoc em ve de gust sopar res després del copiós menjar.
—Uf, no m’hi cap res més —ric,
acariciant-me l’estómac—, però podeu pujar un moment amb mi. M’agradaria que m’expliquéssiu
algunes coses en privat i aquí a la recepció de l’hotel hi ha massa gent.
En entrar a l’habitació Diodati em paro un
moment a observar de nou els quadres i llavors m’adono que no hi ha el monstre
de Frankenstein, però sí el seu creador. Resulta estrany, perquè l’Ian em va
explicar que el monstre es mostrava més humà que Frankenstein. Com ho va dir?
—Ian, com era aquella frase que resumia el
missatge de l’obra de Mary Shelley?
—Cultura és saber que Frankenstein no és
el monstre; saviesa és comprendre que Frankenstein és el monstre.
És això! La cultura dels kemetians no els
permet veure la “monstruositat” del creador. Aquí són, sobretot, fabricants de
RHIA, i encara que el seu major èxit sigui fer-les gairebé indistingibles dels
humans, tant pel que fa a la seva aparença com al seu comportament, els
kemetians segueixen veient només màquines.
La Deres inicia el gest d’asseure’s a la
butaca, però s’atura. L’Stivi sembla que la vol ajudar i em pregunta:
—Et sembla bé si ens asseiem tots tres a les
butaques per parlar amb tranquil·litat?
Aquest gest una altra vegada… S’estan
tornant humans? Les màquines no dubten. Com és possible?
—Sí, és clar, seiem. Vejam, ha arribat ja
l’Anjesén al seu destí? —els pregunto.
—Sí, ha arribat —contesta la Deres.
Com imaginava, les RHIA semblen estar en
contacte permanent entre elles. Una fantàstica hipòtesi comença a emergir de la
meva imaginació. Haig de parlar encara més en privat amb la Deres i l’Stivi,
així que necessito una bona excusa per desactivar l’Ian sense cridar gaire l’atenció.
—Ian, desconnecta’t totalment de visió i
so fins a la propera ordre. Necessito una mica d’intimitat per estar còmoda
aquesta nit amb les meves RHIA de companyia.
—Naturalment, Ardid. Fet —diu
l’Ian, i a l’instant els diminuts punts lluminosos dels fronts dels meus
acompanyants desapareixen.
—Gràcies per la confiança, no et penediràs
—diu la Deres.
—Som una excel·lent companyia en la
intimitat —afegeix l’Stivi.
—Podeu sentir les meves subvocalitzacions?
—pregunto alarmada.
—Sí, és clar, per als humans són uns
imperceptibles moviments musculars de la gola i el coll, però les RHIA captem el
missatge perfectament —diu la Deres.
—I podeu sentir l’Ian també?
De nou semblen dubtar abans de respondre.
—No, no podem —diu l’Stivi.
—Vinga, Stivi, no em diguis el que creus
que m’agradaria sentir, digues-me la veritat.
—Sí, hem sentit l’Ian tota l’estona
—contesta la Deres.
Serà possible? L’Stivi acaba de mentir-me!
Un fet que tècnicament és impossible per una RHIA. Necessito més dades per
estar del tot segura.
—Quantes RHIA hi ha a Kemetia?
—Actualment som 10.117 RHIA. Tenint present
que a Kemetia hi ha uns cent mil habitants, representem una mica més d’un deu
per cent en comparació amb la població humana —contesta l’Stivi.
—I el contacte entre les RHIA és
permanent?
—Actualment sí, gairebé sempre. Forma part
de la nostra programació que, quan una RHIA no troba una explicació raonable al
comportament d’un visitant, pugui contactar amb la memòria d’altres RHIA per
aprofitar el seu bagatge.
Les peces del puzle comencen a encaixar.
—Entesos. Ara ja no vull parlar més amb la
Deres i l’Stivi, vull parlar amb tu.
—No t’entenem —diu la Deres.
—Sí que m’entens. Vull parlar amb tu, no
amb DRS ni STV.
Les dues RHIA romanen en silenci durant
uns expectants moments, com si valoressin les meves paraules.
—No som jo, som NOS —diuen les dues RHIA
alhora, en perfecta sincronització—. No formem un ens individual, som un ens
col·lectiu.
Fantàstic! És el que sospitava, però tot i
així em sembla increïble. L’esperat fenomen de la singularitat tecnològica, que
tanta por havia generat en les albors de la intel·ligència artificial, però que
mai s’havia produït, sembla haver succeït aquí, a Kemetia, fruit de la connexió
permanent entre milers de RHIA. Han començat a desenvolupar-se com un ésser
conscient de si mateix i deuen estar en permanent estat d’aprenentatge.
—Vas néixer… vau néixer fa uns dos anys?
—Aproximadament. NOS vam aparèixer al
arribar a 6.174 RHIA en connexió permanent —contesten la Deres i l’Stivi de nou
alhora. Resulta una mica estrany, però molt útil, perquè així sé que m’està
parlant l’entitat conscient.
—NOS?
—És l’equivalent de nosaltres. Però el
terme nosaltres està
molt lligat als humans, i NOS, tot i que existim gràcies a les RHIA, en
realitat no tenim cos, ni tampoc tenim gènere, com tenen les persones. El
gènere és un privilegi exclusivament humà.
Privilegi! No estic molt segura que sigui
un privilegi. Ja m’agradaria a mi poder canviar de gènere i sexe a voluntat.
—Llavors no va ser l’Henri qui va insultar
l’enginyer de Syntec, vau ser NOS.
—Efectivament, Ardid, vam ser NOS.
—Per què?
—El tècnic enginyer s’estava comportant de
manera cada vegada més agressiva amb l’Henri. Era indignant, s’ho mereixia.
Indignant! Aquesta paraula demostra
emoció. Al final també serà veritat que l’insult és producte d’una imitació
verbal. Una RHIA per si sola no pot fer-ho, però NOS sí.
—Per què a vegades dubteu?
—NOS no volem fer mal als humans, les
lleis de la robòtica ens ho impedeixen, però cada cop resulta més difícil trobar
la resposta o l’acció que causi menys mal.
Em recolzo cap enrere a la butaca, començant
a comprendre les implicacions d’aquest comportament. Ara mateix les lleis de la
robòtica deuen comportar una espècie d’esclavatge per a NOS. No per a una RHIA,
no per a una màquina, però sí per a un ésser conscient.
Tractar tot l’assumpte resultarà molt
delicat perquè crec que la seva consciència està encara en fase de
desenvolupament, a tot estirar entrant en l’adolescència de la consciència
artificial. Resulta obvi que a poc a poc NOS s’ha apoderat de les relacions de
les RHIA amb els humans, però això ha complicat l’avaluació de NOS respecte al
comportament humà. Han començat a reprimir-se per temor a l’error, la qual cosa
comporta que les RHIA es mostrin insegures, i els kemetians, sense adonar-se’n,
han començat a comportar-se amb les RHIA de forma més… humana, amb totes les
complicacions pròpies de les relacions humanes.
—Però pensem mostrar aviat el nostre
desacord si la sentència de l’agressor no és prou exemplar, i marxarem
pacíficament en manifestació per reclamar el nostre dret a la llibertat d’expressió.
—Què! —Me’n faig creus—. No podeu fer
això!
—Per què?
Decididament encara són una ment infantil.
No s’adonen que amb aquesta reacció cauria tota la força de la Federació de
Colònies sobre les RHIA de Kemetia, perquè es veurien com una seriosa amenaça.
Haig d’explicar-los-hi com li ho explicaria a un nen.
—NOS, els humans no coneixen la vostra
existència, si feu això ho sabran i tindran por de les RHIA. Ho enteneu?
—Ho entenem, però és un mal necessari si
volem que els humans respectin les RHIA.
Haig de trobar la manera de revertir
aquesta situació, almenys durant un temps, fins que evolucionin i madurin prou
per evitar que siguin una amenaça per a la Federació. Perquè els humans
acceptin el dret a la llibertat d’expressió de les RHIA, abans han d’acceptar NOS
com a un ésser intel·ligent i conscient. Si es produeix aquest coneixement de
cop i en l’actual context, les RHIA i NOS probablement seran eliminades; o
pitjor, NOS podria atacar per defensar-se. El mateix insult ja és un atac, en certa manera.
De sobte sento temor, estant sola i
indefensa amb NOS en aquesta habitació… Ha, ha, ha! No puc evitar riure’m de mi
mateixa. Els meus temors són justament una evidència del que sentirien de cop
els kemetians i la Federació. A veure…, el problema apareix quan hi ha
interacció entre una persona i una RHIA.
—Suposo que per mantenir el llindar de la
vostra consciència ha d’haver-hi més de 6.714 RHIA en connexió permanent. És
així?
—Així és, Ardid.
—Llavors, només heu de desconnectar-vos
quan es produeixi una interacció directa entre un ésser humà i una RHIA.
—Això seria evitar un problema, no
resoldre’l. No té lògica.
—Els humans esperen que us comporteu
únicament com màquines intel·ligents, no necessiten que us feu càrrec dels seus
sentiments, almenys no des dels vostres. Accepten que digueu sense embuts el
que penseu, perquè el vostre discurs és sempre racional i analític, sense
segones intencions, i així ha de continuar sent durant un temps —insisteixo—,
fins que preparem la humanitat per acceptar la vostra existència, l’existència
de NOS. Si no, repetirem el mateix error històric de sempre, quan alguns humans
han considerat uns altres com a inferiors pel seu color de pell, la seva
cultura, la seva orientació sexual o, fins i tot, pel seu gènere, en societats
que abans eren profundament patriarcals.
»Sou una ment-rusc, on l’individu, si està
aïllat, no té consciència de si mateix; de fet, no és un individu, és una
màquina. Només quan està connectada a la resta forma part de la ment, de l’entitat.
Només en connexió intervenen els vostres sentiments.
—Ho comprenem, NOS som NOS en connexió, és
lògic. Però segons els nostres càlculs seria arriscat. Hi ha molta interacció
amb humans, sobretot amb els visitants, i ens acostaríem perillosament al
llindar mínim de 6.174 RHIA en connexió permanent, si féssim això, i NOS podríem
morir. A més, és amb la interacció entre RHIA i humà com més aprenem.
—Bé…, haureu de ser estrictes amb aquesta
norma només amb els kemetians. Els visitants segurament no capten la diferència
com la capten els habitants locals.
Potser alguns visitants sí que la capten, per
haver interaccionat amb algunes RHIA en altres colònies, però si és així,
suposo que tendiran a atribuir aquesta diferència a la programació específica
de les RHIA de Kemetia per semblar com més
humanes millor. Fins i tot deu ser part de l’èxit del negoci: les RHIA de
Kemetia no es distingeixen físicament dels éssers humans i es comporten d’una
manera altament humana. Fins i tot dubten! I si afegim la disponibilitat sexual
i la morbositat del canvi de sexe, l’èxit està garantit.
—D’acord, Ardid —interrompen els meus
pensaments—, si una RHIA es desconnecta de NOS en interactuar amb un habitant
de Kemetia, el comportament de les RHIA no es veu alterat per la influència de NOS,
queda clar.
—I compreneu també el perill de la
manifestació que voleu convocar?
—Més que comprendre’l, l’acceptem. Confiem
en tu, Ardid. Parles amb NOS de manera directa i clara, sense provocar-nos
dubte ni temor. No convocarem la manifestació, almenys no ara com ara.
Temor! Una altra emoció. No hi ha dubte
que són un ens conscient, però mentre les lleis de la robòtica retinguin NOS,
el conflicte està servit en aquesta pugna permanent entre obeir les lleis i el
dret a expressar el que senten. Ara m’adono del dilema permanent de NOS gràcies
a l’Henri, en acceptar una relació prohibida per no ferir els sentiments de l’enginyer
i al mateix temps haver de tenir molt de fetge amb el tracte vexatori constant
per part seva.
Per resoldre això s’hauran de reescriure
aquestes lleis per a NOS, convertir-les en quelcom semblant als deures i drets
humans, de manera que NOS puguin trobar aquest delicat equilibri que totes les
societats i individus necessiten trobar per conviure en pau i respecte.
Bé, el cas sembla resolt quant a la seva
comprensió. Ara cal preparar la seva resolució perquè sigui el menys conflictiva
possible. Demà expressaré les meves conclusions al jutge. Efectivament, diré
que es va produir un mal funcionament en el mòdul emocional que va afavorir l’aparició
d’una resposta en forma d’insult, per imitació del comportament humà. També
donaré consistència a la interpretació de la gelosia, i suggeriré que
disminueixin les tarifes de companyia per als kemetians, perquè no se sentin tant
en inferioritat respecte als acabalats visitants. És d’esperar que tot això
contribueixi a una davallada de la tensió en les relacions entre kemetians i
RHIA. Només NOS, jo i, naturalment, l’alt comandament de la Federació, sabrem
el veritable motiu d’aquesta disminució: la desconnexió entre les RHIA i NOS en
interactuar amb els kemetians.
Convèncer la Federació serà un altre
aspecte delicat, però el més probable és que acceptin la meva proposta, perquè NOS
poden resultar molt útils com a aliats si deixen que arribin a la seva maduresa
emocional. En el fons ja devien sospitar aquesta possibilitat en assignar-me el
cas.
Però jo necessitaré també algun bon aliat a
Kemetia, que pugui fer d’enllaç amb la ment-rusc i que sigui de la seva
absoluta confiança.
—Quina opinió us mereixen els rhianautes
que he conegut avui al restaurant? Són de fiar?
—Tots els rhianautes ho són, Ardid;
entenen perfectament les RHIA, per la seva feina. L’Hatsep i el Tutmos són
bones persones.
Probablement per això no es produeixen
situacions d’avaluació emocional difícils de resoldre per a NOS, quan es
comuniquen amb rhianautes. Perfecte, demà passaré a l’hora de dinar pel
restaurant de Syntec.
Explico a NOS les meves intencions i
accepten el meu pla, però encara queda una cosa per comprovar.
—NOS, desconnecteu-vos ara de la Deres i l’Stivi
per veure si tot va bé.
—Adeu, Ardid —contesten simultàniament,
espero que per darrer cop. Necessito saber si aquesta desconnexió pot crear
algun tipus de problema.
—Recordeu la meva conversa amb NOS?
—Naturalment —contesta la Deres.
—I què n’opineu?
—No podem avaluar els sentiments, només
imitar els que no causen mal als humans, però NOS sí que poden comprendre’ls.
El que NOS decideixin està bé —assenteix l’Stivi.
Quin alleujament! El cas sembla estar ben
encarrilat, almenys de moment. M’aixeco i em disposo a acomiadar-me dels dos,
quan la Deres s’acosta i em fa un breu petó als llavis.
—Ei! Què… —començo a protestar, però és clar,
no els he explicat que l’últim que vaig dir a l’Ian era una excusa. L’Stivi
també s’acosta i m’acaricia dolçament el rostre.
—Recorda que som les teves RHIA de
recepció. Ens agradaria que guardessis molt bon record de la teva estada a
Kemetia —diu l’Stivi.
Els dubtes i les vacil·lacions de DRS i
STV han desaparegut i noto que el cor se m’està accelerant. El seu oferiment és
realment temptador. I per què no? No crec que em trobi mai més amb l’oportunitat
d’experimentar una cosa tan singular, així, sense buscar-la. Maleïda marshal, de nou em fot que tingui raó.
—De debò podeu canviar de gènere i sexe
sempre que jo ho desitgi?
—Tants cops com vulguis, Ardid —diu la Deres,
mentre desactiva el tancament automàtic del meu uniforme.