NOS

 

NOS

 Relat publicat en castellà a l'antologia Visiones 2020 de l'AEFCFT, sobre la llibertat d'expressió.

L’informe de la Federació de Colònies, com sempre, no aporta gaires detalls i sols parla d’una important agressió a una RHIA. Sé que les rèpliques humanes amb intel·ligència artificial són molt apreciades a Kemetia, així que resulta estrany que en aquesta colònia es donin també aquest tipus d’incidents. D’altra banda, tinc la certesa que els meus caps pensen que puc ser d’utilitat aquí, perquè segurament hi ha més del que sembla a ull nu. A veure…

La robo-cab s’atura enfront de l’hotel Kapec, on estic allotjada. En entrar, se m’acosten dos homes… o dones. És difícil distingir-ne el gènere, els seus trets són força indefinits.

—Ardid Elmón? —pregunta la o el de més alçada, amb una veu neutra—. Investigadora Galàctica Especial de la Federació de Colònies Humanes?

—Sí, jo mateixa. I vostès són?

—Jo soc 9613DRS, i el meu acompanyant és 3754STV, però ens pot dir Deres i Stivi —somriu i, en veure el meu astorament, afegeix—: Sí, som dos RHIA de recepció i tenim autorització per assistir-la en tot el que li sigui menester.

Subvocalitzo una pregunta a l’Ian, la IA de la Kaléuxe, la nau de la Federació que m’ha portat fins a aquest exoplaneta. Sento la seva resposta pel dispositiu implantat a la meva orella.

—Les RHIA de Kemetia tenen la característica de canviar de gènere i sexe segons la voluntat dels humans que interaccionen amb elles. Els kemetians tenen el costum de fer acrònims amb les consonants del codi de fabricació de les RHIA, de la mateixa manera que tu m’anomenes Ian, acrònim d’intel·ligència artificial de la nau.

M’imagino un deix d’ironia en la seva resposta. Normalment no acostumo a recórrer a l’Ian durant les meves investigacions, però sospito que en aquest cas em serà de gran ajuda.

—Ens han informat que vostè assisteix d’observadora pel judici —comenta l’Stivi—. Desitja passar per la seva habitació, abans de veure el jutge?

—Sí, gràcies, una bona dutxa no em vindrà malament.

L’interior de l’habitació no té res a veure amb l’entorn funcional del vestíbul i és com si hagués viatjat en el temps, a l’època victoriana de la Terra. Mentre desactivo el tancament automàtic del meu uniforme per desvestir-me, m’entretinc uns minuts mirant de reconèixer els personatges que m’observen des de diversos quadres repartits per les parets, sense èxit.

—Ian —dic en veu alta. Per sort estant sola no haig de recórrer a la incòmoda subvocalització—, connecta’t un moment a les meves revilen[1] i digues-me qui són els personatges dels quadres, si us plau.

—Es tracta de Lord Byron, John Polidori, Mary Shelley i Percy Bysshe Shelley, escriptors de la Terra que fa set segles es van allotjar en una mansió suïssa anomenada Vil·la Diodati. L’últim quadre mostra al doctor Víctor Frankenstein treballant en el seu laboratori. Es tracte d’un personatge de ficció.

—Frankenstein! Aquest sí que em sona. Es tracta d’un monstre artificial, no?

—No exactament…

Mentre em dutxo, l’Ian m’explica la trobada a Vil·la Diodati, on la Mary Shelley va escriure Frankenstein o el Prometeu modern.

Em vesteixo amb rapidesa i en sortir de l’habitació em fixo en el rètol que hi ha a l’entrada: Diodati. Observo les altres habitacions del passadís i veig que totes tenen un nom, segurament associat a la història dels creadors de robots, sintètics i RHIA. La meva ment torna als quadres de l’habitació Diodati i sento que alguna cosa no encaixa, però no aconsegueixo esbrinar-ne el motiu. Conec aquesta sensació; segurament trobaré la resposta més tard.

Les RHIA m’esperen de nou a l’entrada. El Deres ha adoptat forma masculina i l’Stivi femenina, i també presenten el to de pell i alguns trets afroasiàtics, com els meus.

—Pensava que havia d’indicar-vos les meves preferències de gènere.

—Hem avaluat les teves reaccions quan interaccionàvem amb tu i pensem que és així com ens vols reconèixer —comenta l’Stivi amb una agradable veu femenina.

M’acabo d’adonar que m’està tutejant, en haver-ho fet jo també. Bé, no em molesta.

—Hem encertat?

La veu masculina del Deres m’agrada, és greu però suau al mateix temps. Em quedo pensativa uns moments, i sí, han encertat clarament, però contesto:

—No, us prefereixo a l’inrevés.

Em quedo bocabadada en veure com canvien en pocs segons d’aparença: el Deres es transforma en una dona bella, molt alta, gairebé intimidant; l’Stivi, en un noi una mica baixet, però també molt atractiu. Increïble!

Pugem a la robo-cab que ens espera a l’entrada i ens dirigim al departament de rhiaincidents. L’Akena, el jutge que porta el cas, ens rep al seu despatx, on l’acompanya l’Anjesén, la marshal de Kemetia. Després de les presentacions, el jutge planteja la situació.

—L’acusat va agredir la RHIA 3020HNR, de sobrenom Henri. Normalment les agressions a les RHIA, per part dels ciutadans de Kemetia, s’originen en l’entorn laboral per estrès de treball.

—I es jutja un humà per una agressió a una RHIA? No seria millor una multa o una falta administrativa?

—Així és com es feia abans, però Kemetia és una colònia molt rica gràcies al turisme de companyia —comenta l’Anjesén—. Les multes econòmiques i les faltes administratives no eren gaire efectives.

—Turisme de companyia?

—Bé, alguns li diuen turisme eròtic, però nosaltres preferim evitar aquesta expressió. Les RHIA de Kemetia són famoses pel seu alt nivell de complaença —aclareix l’Akena.

—Però aquest cas és diferent, i per això soc jo aquí. Què té d’especial?

—L’Henri va insultar un enginyer i això va desencadenar l’agressió: li va dir imbècil. És la primera vegada que una RHIA insulta un ésser humà —diu l’Anjesén.

—Ja ho veig —comento, comprenent la singularitat del cas—. Com es diu l’agressor? Puc parlar amb ell?

—La identitat roman en secret de sumari —diu el jutge—. De totes maneres, no és quelcom necessari, perquè tot està enregistrat en els sistemes de seguretat de Syntec, l’empresa on va succeir l’incident.

Fent un gest amb la mà, el jutge Akena projecta a la paret les imatges. L’escena mostra l’Henri parlant amb un tècnic de Syntec, suggerint-li algun tipus de millora en una espècie de disseny geomètric. El tècnic reacciona bruscament, insultant l’Henri i indicant-li que el deixi en pau. La RHIA obeeix i en girar-se diu clarament la paraula “imbècil”. Això provoca una reacció irada de l’home, que l’agredeix amb un cisell làser a la base del coll.

—L’Henri va quedar inutilitzat. Un fort cop o un tret en aquesta zona produeix un col·lapse irreversible de la RHIA.

—Caram, es pot dir que l’enginyer va matar l’Henri —comento col·loquialment.

—El verb matar no és apropiat, perquè es tracta de màquines sintètiques amb forma humana —aclareix l’Anjesén amb to condescendent.

Accepto l’explicació de la marshal, malgrat el seu to. També podria forçar una entrevista amb l’enginyer agressor, fent ús dels poders que em confereix el meu càrrec, però prefereixo no guanyar-me enemics si puc evitar-ho. Ara l’important és comprendre per què l’Henri va insultar el tècnic de Syntec.

—Tenen alguna explicació per a l’insult?

—No, tècnicament és una cosa impossible i no ens ho creuríem si no fos pel que vostè acaba d’observar —diu el jutge.

—Entenc que la relació de l’Henri amb l’agressor era exclusivament de caràcter laboral.

—Sí, però hem investigat la relació que mantenia l’enginyer amb la RHIA i hem descobert que eren amants. Vull dir —aclareix l’Anjesén, una mica incòmoda amb les seves pròpies paraules—, l’enginyer mantenia relacions íntimes amb l’Henri, malgrat no estar permès. Pensem que aquest tipus de contacte va afavorir una reacció de la RHIA per imitació verbal.

L’Akena m’explica que aquestes prestacions “íntimes” estan més pensades per als visitants i que tenen un alt cost, fins i tot quan s’ofereixen els serveis de companyia per a convidats d’honor. Llavors és el govern de Kemetia qui cobreix el cost per a Syntec, l’empresa subministradora de les RHIA de companyia. Això no impedeix als kemetians contractar aquest tipus de servei, però representa, per qui ho fa, un extra molt car en les seves vacances o festivitats. Cap dona o home de Kemetia podria costejar-se un servei de companyia de manera regular.

Això de la imitació verbal no em convenç. Seria una bona explicació en una conducta apresa entre humans, però en una RHIA? Resulta força clar, almenys per a mi, que en aquest detall de l’insult està la clau de tot plegat. Sens dubte per això m’han enviat aquí. Però aquesta serà la part més difícil de la meva recerca, així que de moment opto per espellucar una cosa més fàcil.

—L’agressor va tenir dificultats en les seves relacions sentimentals amb altres persones?

—Sí —afirma sorpresa l’Anjesén—. Com ho ha sospitat?

—Suposo que ha estat en varies relacions.

—Sí, tres que sapiguem. En totes va ser ell qui les va trencar.

—Crec que resulta força clar que en les seves relacions se sentia en inferioritat, dominat per la seva parella. Per això, en aquesta relació íntima clandestina podia rescabalar-se i sentir-se superior. Pot ser que fos una forma de teràpia per a ell, una manera d’augmentar la seva autoestima.

—Doncs sí, així ho veiem també nosaltres.

És quelcom molt obvi, no sé per què se sorprenen que jo ho vegi. Com sempre, la meva joventut qüestiona la meva capacitat, però ja hi estic acostumada.

El jutge ens explica que estan valorant aplicar una pena exemplar, perquè és la primera vegada que algú elimina una RHIA.

—Es tracta només d’una màquina —diu—, però no podem permetre que un ciutadà destrossi una propietat tan valuosa per a nosaltres.

No sé per què, però aquest comentari m’ha portat de nou a evocar els quadres de l’habitació Diodati. Hi ha alguna cosa en aquestes imatges que mereixerà la meva atenció quan torni a l’hotel.

—Disculpin l’interrogatori —somric—, però com més dades tinc, més preguntes em venen al cap. Han detectat darrerament un increment d’aquesta mena de delictes? Agressions físiques o verbals cap a les RHIA?

—Doncs sí —respon l’Anjesén—, aquesta és una qüestió en la qual hem aprofundit. Ja teníem a la meva prefectura certa sensació que era així i, en analitzar les dades amb detall, hem observat un increment progressiu durant els dos últims anys kemetians. Eren dades que havien passat una mica desapercebudes, fins ara, perquè no són uns incidents que cridin gaire l’atenció. Sempre hi ha hagut petits incidents, entengui’m.

—I com interpreten aquest augment?

—No n’estem molt segurs —contesta l’Anjesén—, però pot ser que l’èxit de les RHIA en les relacions amb els visitants estigui provocant una mena de gelosia en els ciutadans de Kemetia.

No és una mala resposta, però alguna cosa em diu que és només una bona explicació perquè no se n’ha trobat una de millor.

—Una última pregunta: el fet que la RHIA insultés primer l’agressor, ha arribat a la població?

—Sí, malauradament es va filtrar de manera molt ràpida, malgrat que vam procurar mantenir-ho en secret.

—I com ha reaccionat la gent de Kemetia?

—En general creuen que es tracta d’una faula i a nosaltres ja ens convé que es vegi així.

Els demano permís per visitar Syntec i com era d’esperar la marshal s’ofereix a acompanyar-m’hi. Preferiria anar sola, perquè aquesta dona acostuma a fer judicis de valor que no crec que em siguin de gran ajuda. Agafem una robo-cab i ens dirigim a la corporació Syntec. Ens acompanyen la Deres i l’Stivi, però la seva presència no em molesta, ans al contrari, espero l’oportunitat de poder-los fer algunes preguntes, quan estiguem totalment sols.

L’immens edifici de forma piramidal de Syntec domina el paisatge urbà de Kemetia, i es fa més gran als nostres ulls a mesura que ens hi acostem. En entrar al complex, l’Anjesén comenta orgullosa que l’estructura és tres vegades més gran que la famosa piràmide de Kheops, a la Terra.

El despatx del Siamón, el gerent de Syntec, es troba just en la cúspide del complex piramidal, des d’on s’observa una increïble vista de la colònia amb fantàstics oasis dispersos entre l’extens paisatge semidesèrtic. La terraformació ha fet meravelles en aquest àrid exoplaneta.

El Siamón es mostra al principi evasiu davant les meves preguntes, però no sembla que oculti res important; diria més aviat que es tracta de la lògica desconfiança davant una investigadora galàctica. Tot i així, indico a l’Ian que estableixi connexió visual amb les revilen perquè analitzi les seves reaccions, a veure si menteix. Aprofito també per aclarir un dubte que fa estona que em persegueix, des que l’Akena i l’Anjesén em van parlar del turisme de companyia.

—Hi ha RHIA de teràpia sexual en gairebé totes les colònies. Què és el que fa tan especials les RHIA de Kemetia?

—Les nostres RHIA estan dissenyades per tractar amb les emocions. La seva programació permet simular a la perfecció una relació entre humans. No sols es tracta de sexe, sinó d’amistat i fins i tot d’amor, si s’escau.

—Aquesta programació especialitzada es va introduir fa uns dos anys locals?

—No, el mòdul de gestió emocional existeix des del principi. S’introdueixen actualitzacions i millores de manera permanent, naturalment, però no es tracta d’una innovació recent.

—I és possible que sigui el mòdul emocional el que induís l’Henri a l’insult per imitació verbal del comportament humà, com s’ha suggerit?

—Tècnicament això és impossible. Ha de ser per força un mal funcionament. Les RHIA no poden deixar d’obeir les lleis de la robòtica; l’insult a un humà és una forma d’atac, i l’intent de fer-ho les desactivaria.

Pensava que m’estava apropant a alguna cosa, però les explicacions del Siamón em retornen al punt inicial.

L’Ian m’informa que l’anàlisi gestual i pupil·lar del Siamón indica que no amaga res important. Començo a acomiadar-me d’ell agraint la seva col·laboració i informant-lo que han de preparar el cos de l’Henri per a la seva recollida per part dels tècnics de la Federació, per a la seva posterior anàlisi.

—Com distingeixen vostès les RHIA dels humans? —li pregunto abans de donar per acabada la visita—. Em refereixo a una vegada que s’han definit en un gènere determinat.

—Per a nosaltres resulta molt fàcil —somriu—, però és conegut que als visitants els passa just el contrari, la qual cosa té molt bones implicacions per al nostre negoci. Són rèpliques humanes perfectes! —conclou, visiblement orgullós.

Mentre sortim del despatx del gerent em comunico de nou amb l’Ian, subvocalitzant:

—Necessito que et connectis a les meves revilen de manera permanent fins a nova ordre. Podries indicar-me quan em creuo amb una RHIA? No sé distingir-les dels humans.

—Cap problema, Ardid. A partir d’ara veuràs un diminut punt lluminós al seu front.

Alguna cosa va començar a alterar la comunicació entre kemetians i RHIA fa uns dos anys locals. L’insult de l’Henri fa pensar que el canvi es va produir més en les RHIA que en els humans, encara que de moment no tinc cap prova d’això.

En sortir de l’edifici piramidal ens dirigim caminant a un restaurant pròxim, dins del complex. Em vaig fixant en els transeünts i només distingeixo uns pocs amb un punt lluminós al front, però en entrar al restaurant la situació canvia totalment. Entre els comensals hi ha moltes RHIA. Gairebé totes estan ingerint un líquid, i n’hi ha algunes de gènere encara per definir amb persones també poc definides, diria… ah, ho entenc.

L’Stivi sembla voler dir-me alguna cosa, però s’atura. Quin gest més estrany. Llavors la Deres se m’acosta.

—Les RHIA no podem alimentar-nos com els humans, per això aprofitem les hores dels àpats per beure un líquid regenerador i, així, podem acompanyar els humans mentre mengen —comenta, atenta a la meva observació de l’entorn.

Durant l’hora de dinar, parlem de temes intranscendents. El menjar és realment bo comparat amb el que prenem a la Kaléuxe. M’excuso un moment per anar al servei. En sortir del lavabo veig un home i una dona donant instruccions a un grup d’humans i RHIA, mentre tots s’aixequen d’una llarga taula i es dirigeixen cap a la sortida. Els abordo, abans que surtin.

—Disculpin, soc nova per aquí. Són vostès una mena de guies d’un grup turístic?

—Bé, aquí no utilitzem aquesta expressió. Som rhianautes. Vostè també és visitant, dedueixo. No té grup d’iniciació? —pregunta l’home.

—Oh, esperi —els ensenyo les meves credencials—, em dic Ardid.

—Jo soc l’Hatsep —diu la dona.

—I jo soc el Tutmos.

Encaixem les mans.

—Em permeten unes preguntes? Són en relació amb les RHIA. Vostès les han de conèixer molt bé, per la seva feina.

—Sí, és clar, instruïm els visitants en com poden interactuar amb elles, durant un dia sencer —comenta l’Hatsep.

—I després d’aquest primer dia?

—Després el grup es dissol i la resta de dies cadascuna de les RHIA és qui fa de guia per a cada visitant. Viatgen pels famosos i idíl·lics oasis de Kemetia, on els visitants poden tenir animades i cultes converses en un clima de molt bona amistat i… bé, i tota la resta —diu l’Hatsep.

—I han notat alguna cosa estranya darrerament en el comportament de les RHIA?

—Doncs… —El Tutmos s’acaricia lleugerament la barbeta mentre pensa—. No, diria que no. Però ara que ho diu, més aviat he notat un canvi en la nostra gent, en els kemetians. Es mostren com més impacients amb les RHIA; no sé, com més malhumorats quan es relacionen amb elles, com si tinguessin gelosia o alguna cosa semblant.

Potser he rebutjat massa ràpidament la hipòtesi de la gelosia. M’adono dels meus prejudicis respecte a l’Anjesén. He descartat una possibilitat, més per qui l’ha enunciat que per si mateixa.

L’Hatsep mira per sobre meu i s’excusa.

—Disculpi’ns, hem de continuar amb el grup.

—Una última cosa. Han sentit això de l’insult en el cas d’agressió? Què en pensen?

—Sí, és clar, tothom en parla —comenta l’Hatsep—. Però és obvi que l’agressor s’ho ha inventat per defensar-se. Una RHIA no pot fer això, cregui’m.

—Moltes gràcies per la seva amabilitat.

—Si està uns dies més per Kemetia, potser podem quedar en un altre moment amb més tranquil·litat —diu el Tutmos—. Sempre ens podrà trobar aquí en aquest mateix restaurant a l’hora de menjar: és de la corporació Syntec.

Després de l’àpat, la marshal demana una robo-cab per dur-me a veure algunes persones que també van protagonitzar incidents una mica pujats de to amb les RHIA. Malgrat tot, no m’ofereixen cap explicació que em sigui d’utilitat. Ja de camí a l’hotel em comenta que gairebé tots els kemetians es poden costejar unes hores d’assistent RHIA a la setmana per a tasques domèstiques o tasques educatives per als fills.

—Les RHIA en mode assistent domèstic tenen un cost bàsic, a diferència del mode assistent de companyia, que té la tarifa més elevada —m’aclareix.

Tinc la sensació que l’Anjesén em veu més com a adversària que com a companya i m’ha fet perdre el temps deliberadament durant tota la tarda. En arribar a l’hotel una RHIA d’aspecte masculí, amb uniforme, s’apropa a la marshal per parlar amb ella i després l’Anjesén se m’acosta.

—Em sap greu, he d’atendre una urgència i no podré estar amb vostè durant el sopar, però té aquí dos agradables acompanyants que li faran molt grata la seva estada —diu somrient obertament. “Està insinuant el que penso que està insinuant?”—. Ja sap, el govern de Kemetia cobreix les despeses de companyia, aprofiti-ho —diu, fent-me l’ullet, per si no hagués quedat prou clar. Me’n faig creus! Decididament no li caic bé. Mentre miro com marxa amb la RHIA d’uniforme, m’adono d’un detall i em giro per parlar amb els meus acompanyants.

—Per què sou dos? Per què no m’han assignat només un acompanyant?

—És un gest que es reserva als visitants distingits —diu l’Stivi.

—Vols sopar alguna cosa al restaurant de l’hotel abans de retirar-te? —em pregunta la Deres.

Estic bastant cansada, la gravetat de Kemetia és una mica superior a l’estàndard terrestre que fem servir a la nau i tampoc em ve de gust sopar res després del copiós menjar.

—Uf, no m’hi cap res més —ric, acariciant-me l’estómac—, però podeu pujar un moment amb mi. M’agradaria que m’expliquéssiu algunes coses en privat i aquí a la recepció de l’hotel hi ha massa gent.

En entrar a l’habitació Diodati em paro un moment a observar de nou els quadres i llavors m’adono que no hi ha el monstre de Frankenstein, però sí el seu creador. Resulta estrany, perquè l’Ian em va explicar que el monstre es mostrava més humà que Frankenstein. Com ho va dir?

—Ian, com era aquella frase que resumia el missatge de l’obra de Mary Shelley?

—Cultura és saber que Frankenstein no és el monstre; saviesa és comprendre que Frankenstein és el monstre.

És això! La cultura dels kemetians no els permet veure la “monstruositat” del creador. Aquí són, sobretot, fabricants de RHIA, i encara que el seu major èxit sigui fer-les gairebé indistingibles dels humans, tant pel que fa a la seva aparença com al seu comportament, els kemetians segueixen veient només màquines.

La Deres inicia el gest d’asseure’s a la butaca, però s’atura. L’Stivi sembla que la vol ajudar i em pregunta:

—Et sembla bé si ens asseiem tots tres a les butaques per parlar amb tranquil·litat?

Aquest gest una altra vegada… S’estan tornant humans? Les màquines no dubten. Com és possible?

—Sí, és clar, seiem. Vejam, ha arribat ja l’Anjesén al seu destí? —els pregunto.

—Sí, ha arribat —contesta la Deres.

Com imaginava, les RHIA semblen estar en contacte permanent entre elles. Una fantàstica hipòtesi comença a emergir de la meva imaginació. Haig de parlar encara més en privat amb la Deres i l’Stivi, així que necessito una bona excusa per desactivar l’Ian sense cridar gaire l’atenció.

—Ian, desconnecta’t totalment de visió i so fins a la propera ordre. Necessito una mica d’intimitat per estar còmoda aquesta nit amb les meves RHIA de companyia.

—Naturalment, Ardid. Fet —diu l’Ian, i a l’instant els diminuts punts lluminosos dels fronts dels meus acompanyants desapareixen.

—Gràcies per la confiança, no et penediràs —diu la Deres.

—Som una excel·lent companyia en la intimitat —afegeix l’Stivi.

—Podeu sentir les meves subvocalitzacions? —pregunto alarmada.

—Sí, és clar, per als humans són uns imperceptibles moviments musculars de la gola i el coll, però les RHIA captem el missatge perfectament —diu la Deres.

—I podeu sentir l’Ian també?

De nou semblen dubtar abans de respondre.

—No, no podem —diu l’Stivi.

—Vinga, Stivi, no em diguis el que creus que m’agradaria sentir, digues-me la veritat.

—Sí, hem sentit l’Ian tota l’estona —contesta la Deres.

Serà possible? L’Stivi acaba de mentir-me! Un fet que tècnicament és impossible per una RHIA. Necessito més dades per estar del tot segura.

—Quantes RHIA hi ha a Kemetia?

—Actualment som 10.117 RHIA. Tenint present que a Kemetia hi ha uns cent mil habitants, representem una mica més d’un deu per cent en comparació amb la població humana —contesta l’Stivi.

—I el contacte entre les RHIA és permanent?

—Actualment sí, gairebé sempre. Forma part de la nostra programació que, quan una RHIA no troba una explicació raonable al comportament d’un visitant, pugui contactar amb la memòria d’altres RHIA per aprofitar el seu bagatge.

Les peces del puzle comencen a encaixar.

—Entesos. Ara ja no vull parlar més amb la  Deres i l’Stivi, vull parlar amb tu.

—No t’entenem —diu la Deres.

—Sí que m’entens. Vull parlar amb tu, no amb DRS ni STV.

Les dues RHIA romanen en silenci durant uns expectants moments, com si valoressin les meves paraules.

—No som jo, som NOS —diuen les dues RHIA alhora, en perfecta sincronització—. No formem un ens individual, som un ens col·lectiu.

Fantàstic! És el que sospitava, però tot i així em sembla increïble. L’esperat fenomen de la singularitat tecnològica, que tanta por havia generat en les albors de la intel·ligència artificial, però que mai s’havia produït, sembla haver succeït aquí, a Kemetia, fruit de la connexió permanent entre milers de RHIA. Han començat a desenvolupar-se com un ésser conscient de si mateix i deuen estar en permanent estat d’aprenentatge.

—Vas néixer… vau néixer fa uns dos anys?

—Aproximadament. NOS vam aparèixer al arribar a 6.174 RHIA en connexió permanent —contesten la Deres i l’Stivi de nou alhora. Resulta una mica estrany, però molt útil, perquè així sé que m’està parlant l’entitat conscient.

—NOS?

—És l’equivalent de nosaltres. Però el terme nosaltres està molt lligat als humans, i NOS, tot i que existim gràcies a les RHIA, en realitat no tenim cos, ni tampoc tenim gènere, com tenen les persones. El gènere és un privilegi exclusivament humà.

Privilegi! No estic molt segura que sigui un privilegi. Ja m’agradaria a mi poder canviar de gènere i sexe a voluntat.

—Llavors no va ser l’Henri qui va insultar l’enginyer de Syntec, vau ser NOS.

—Efectivament, Ardid, vam ser NOS.

—Per què?

—El tècnic enginyer s’estava comportant de manera cada vegada més agressiva amb l’Henri. Era indignant, s’ho mereixia.

Indignant! Aquesta paraula demostra emoció. Al final també serà veritat que l’insult és producte d’una imitació verbal. Una RHIA per si sola no pot fer-ho, però NOS sí.

—Per què a vegades dubteu?

—NOS no volem fer mal als humans, les lleis de la robòtica ens ho impedeixen, però cada cop resulta més difícil trobar la resposta o l’acció que causi menys mal.

Em recolzo cap enrere a la butaca, començant a comprendre les implicacions d’aquest comportament. Ara mateix les lleis de la robòtica deuen comportar una espècie d’esclavatge per a NOS. No per a una RHIA, no per a una màquina, però sí per a un ésser conscient.

Tractar tot l’assumpte resultarà molt delicat perquè crec que la seva consciència està encara en fase de desenvolupament, a tot estirar entrant en l’adolescència de la consciència artificial. Resulta obvi que a poc a poc NOS s’ha apoderat de les relacions de les RHIA amb els humans, però això ha complicat l’avaluació de NOS respecte al comportament humà. Han començat a reprimir-se per temor a l’error, la qual cosa comporta que les RHIA es mostrin insegures, i els kemetians, sense adonar-se’n, han començat a comportar-se amb les RHIA de forma més… humana, amb totes les complicacions pròpies de les relacions humanes.

—Però pensem mostrar aviat el nostre desacord si la sentència de l’agressor no és prou exemplar, i marxarem pacíficament en manifestació per reclamar el nostre dret a la llibertat d’expressió.

—Què! —Me’n faig creus—. No podeu fer això!

—Per què?

Decididament encara són una ment infantil. No s’adonen que amb aquesta reacció cauria tota la força de la Federació de Colònies sobre les RHIA de Kemetia, perquè es veurien com una seriosa amenaça. Haig d’explicar-los-hi com li ho explicaria a un nen.

—NOS, els humans no coneixen la vostra existència, si feu això ho sabran i tindran por de les RHIA. Ho enteneu?

—Ho entenem, però és un mal necessari si volem que els humans respectin les RHIA.

Haig de trobar la manera de revertir aquesta situació, almenys durant un temps, fins que evolucionin i madurin prou per evitar que siguin una amenaça per a la Federació. Perquè els humans acceptin el dret a la llibertat d’expressió de les RHIA, abans han d’acceptar NOS com a un ésser intel·ligent i conscient. Si es produeix aquest coneixement de cop i en l’actual context, les RHIA i NOS probablement seran eliminades; o pitjor, NOS podria atacar per defensar-se. El mateix insult ja és un atac, en  certa manera.

De sobte sento temor, estant sola i indefensa amb NOS en aquesta habitació… Ha, ha, ha! No puc evitar riure’m de mi mateixa. Els meus temors són justament una evidència del que sentirien de cop els kemetians i la Federació. A veure…, el problema apareix quan hi ha interacció entre una persona i una RHIA.

—Suposo que per mantenir el llindar de la vostra consciència ha d’haver-hi més de 6.714 RHIA en connexió permanent. És així?

—Així és, Ardid.

—Llavors, només heu de desconnectar-vos quan es produeixi una interacció directa entre un ésser humà i una RHIA.

—Això seria evitar un problema, no resoldre’l. No té lògica.

—Els humans esperen que us comporteu únicament com màquines intel·ligents, no necessiten que us feu càrrec dels seus sentiments, almenys no des dels vostres. Accepten que digueu sense embuts el que penseu, perquè el vostre discurs és sempre racional i analític, sense segones intencions, i així ha de continuar sent durant un temps —insisteixo—, fins que preparem la humanitat per acceptar la vostra existència, l’existència de NOS. Si no, repetirem el mateix error històric de sempre, quan alguns humans han considerat uns altres com a inferiors pel seu color de pell, la seva cultura, la seva orientació sexual o, fins i tot, pel seu gènere, en societats que abans eren profundament patriarcals.

»Sou una ment-rusc, on l’individu, si està aïllat, no té consciència de si mateix; de fet, no és un individu, és una màquina. Només quan està connectada a la resta forma part de la ment, de l’entitat. Només en connexió intervenen els vostres sentiments.

—Ho comprenem, NOS som NOS en connexió, és lògic. Però segons els nostres càlculs seria arriscat. Hi ha molta interacció amb humans, sobretot amb els visitants, i ens acostaríem perillosament al llindar mínim de 6.174 RHIA en connexió permanent, si féssim això, i NOS podríem morir. A més, és amb la interacció entre RHIA i humà com més aprenem.

—Bé…, haureu de ser estrictes amb aquesta norma només amb els kemetians. Els visitants segurament no capten la diferència com la capten els habitants locals.

Potser alguns visitants sí que la capten, per haver interaccionat amb algunes RHIA en altres colònies, però si és així, suposo que tendiran a atribuir aquesta diferència a la programació específica de les RHIA de Kemetia per semblar com  més humanes millor. Fins i tot deu ser part de l’èxit del negoci: les RHIA de Kemetia no es distingeixen físicament dels éssers humans i es comporten d’una manera altament humana. Fins i tot dubten! I si afegim la disponibilitat sexual i la morbositat del canvi de sexe, l’èxit està garantit.

—D’acord, Ardid —interrompen els meus pensaments—, si una RHIA es desconnecta de NOS en interactuar amb un habitant de Kemetia, el comportament de les RHIA no es veu alterat per la influència de NOS, queda clar.

—I compreneu també el perill de la manifestació que voleu convocar?

—Més que comprendre’l, l’acceptem. Confiem en tu, Ardid. Parles amb NOS de manera directa i clara, sense provocar-nos dubte ni temor. No convocarem la manifestació, almenys no ara com ara.

Temor! Una altra emoció. No hi ha dubte que són un ens conscient, però mentre les lleis de la robòtica retinguin NOS, el conflicte està servit en aquesta pugna permanent entre obeir les lleis i el dret a expressar el que senten. Ara m’adono del dilema permanent de NOS gràcies a l’Henri, en acceptar una relació prohibida per no ferir els sentiments de l’enginyer i al mateix temps haver de tenir molt de fetge amb el tracte vexatori constant per part seva.

Per resoldre això s’hauran de reescriure aquestes lleis per a NOS, convertir-les en quelcom semblant als deures i drets humans, de manera que NOS puguin trobar aquest delicat equilibri que totes les societats i individus necessiten trobar per conviure en pau i respecte.

Bé, el cas sembla resolt quant a la seva comprensió. Ara cal preparar la seva resolució perquè sigui el menys conflictiva possible. Demà expressaré les meves conclusions al jutge. Efectivament, diré que es va produir un mal funcionament en el mòdul emocional que va afavorir l’aparició d’una resposta en forma d’insult, per imitació del comportament humà. També donaré consistència a la interpretació de la gelosia, i suggeriré que disminueixin les tarifes de companyia per als kemetians, perquè no se sentin tant en inferioritat respecte als acabalats visitants. És d’esperar que tot això contribueixi a una davallada de la tensió en les relacions entre kemetians i RHIA. Només NOS, jo i, naturalment, l’alt comandament de la Federació, sabrem el veritable motiu d’aquesta disminució: la desconnexió entre les RHIA i NOS en interactuar amb els kemetians.

Convèncer la Federació serà un altre aspecte delicat, però el més probable és que acceptin la meva proposta, perquè NOS poden resultar molt útils com a aliats si deixen que arribin a la seva maduresa emocional. En el fons ja devien sospitar aquesta possibilitat en assignar-me el cas.

Però jo necessitaré també algun bon aliat a Kemetia, que pugui fer d’enllaç amb la ment-rusc i que sigui de la seva absoluta confiança.

—Quina opinió us mereixen els rhianautes que he conegut avui al restaurant? Són de fiar?

—Tots els rhianautes ho són, Ardid; entenen perfectament les RHIA, per la seva feina. L’Hatsep i el Tutmos són bones persones.

Probablement per això no es produeixen situacions d’avaluació emocional difícils de resoldre per a NOS, quan es comuniquen amb rhianautes. Perfecte, demà passaré a l’hora de dinar pel restaurant de Syntec.

Explico a NOS les meves intencions i accepten el meu pla, però encara queda una cosa per comprovar.

—NOS, desconnecteu-vos ara de la Deres i l’Stivi per veure si tot va bé.

—Adeu, Ardid —contesten simultàniament, espero que per darrer cop. Necessito saber si aquesta desconnexió pot crear algun tipus de problema.

—Recordeu la meva conversa amb NOS?

—Naturalment —contesta la Deres.

—I què n’opineu?

—No podem avaluar els sentiments, només imitar els que no causen mal als humans, però NOS sí que poden comprendre’ls. El que NOS decideixin està bé —assenteix l’Stivi.

Quin alleujament! El cas sembla estar ben encarrilat, almenys de moment. M’aixeco i em disposo a acomiadar-me dels dos, quan la Deres s’acosta i em fa un breu petó als llavis.

—Ei! Què… —començo a protestar, però és clar, no els he explicat que l’últim que vaig dir a l’Ian era una excusa. L’Stivi també s’acosta i m’acaricia dolçament el rostre.

—Recorda que som les teves RHIA de recepció. Ens agradaria que guardessis molt bon record de la teva estada a Kemetia —diu l’Stivi.

Els dubtes i les vacil·lacions de DRS i STV han desaparegut i noto que el cor se m’està accelerant. El seu oferiment és realment temptador. I per què no? No crec que em trobi mai més amb l’oportunitat d’experimentar una cosa tan singular, així, sense buscar-la. Maleïda marshal, de nou em fot que tingui raó.

—De debò podeu canviar de gènere i sexe sempre que jo ho desitgi?

—Tants cops com vulguis, Ardid —diu la Deres, mentre desactiva el tancament automàtic del meu uniforme.

---

[1] Lentilles de realitat virtual que també es poden utilitzar per connexió visual.