Mirades

 

Mirades

Relat publicat en castellà a l'octubre de 2018 a la revista 

Círculo de Lovercraft nº 10, especial J-horror (horror japonès):  https://lektu.com/l/circulo-lovecraft/circulo-de-lovecraft-no10/9890

Estic al mòdul transbordador de la nau de la Federació, de camí a Nihonbashi, l’estació espacial orbital de Nihonjin, la colònia nipona que hi ha a l’únic arxipèlag d’aquest  exoplaneta aquàtic. Faig un últim repàs a l’informe: alguna cosa ataca brutalment els habitants de Saikaido, l’illa principal de Nihonjin. En l’informe no hi ha imatges, tan sols una descripció molt sintètica dels successos. No hi ha sospitosos, no hi ha pistes, no hi ha explicació raonable per al que està passant.

Una lleugera sensació de frenada acompanyada d’un petit tremolor d’encaix m’anuncia que hem arribat. Em dirigeixo cap a la resclosa principal que s’obre just abans que pugui activar l’intercomunicador. El cap Marshal em mira sorprès, però ja hi estic acostumada.

—Elmón? Ardid Elmón?

—La mateixa —li dic, mentre li allargo la mà—. I vostè deu ser l’Hiromi… —Soc incapaç de recordar el cognom que he llegit al dossier.

—Hiromi Kobayashi, Māsharubosu de Nihonjin. Perdó —es corregeix—, cap Marshal per a vostè.

La seva ferma encaixada, acompanyada d’una lleugera inclinació de cap, transmet confiança i respecte. Ens fem un repàs visual; ell encara sorprès que la investigadora galàctica especial que han enviat des de la Federació sigui tan jove. Aparenta uns quaranta anys i és força ben plantat.

—La Federació ja m’ha transmès la urgència de la situació. Podria veure algunes imatges del perill al qual ens enfrontem, per fer-me una idea més acurada?

—Per descomptat, Ardid, les podem veure en el Kōban de l’estació.

Agafem diversos elevadors i recorrem una xarxa de passadissos laberíntics fins a arribar al punt de control. Allí ens espera un jove agent que l’Hiromi em presenta: el Nobuo Nakamura, el seu ajudant personal. A la sala hi ha tres grans panells que mostren vistes del que suposo que és Saikaido. Amb una indicació de l’Hiromi, el Nobuo projecta en un d’ells una seqüència d’imatges.

Al principi em costa apreciar els detalls del que estic veient... Déu-n’hi-do! El que he llegit a l’informe no reflecteix ni de lluny la macabra realitat d’aquesta acumulació de cossos mutilats, rebentats o potser aixafats? És difícil triar l’adjectiu més indicat per descriure les escenes. El panell va mostrant el que han captat les càmeres de seguretat en tota mena de llocs: als carrers, als passadissos dels edificis, als parcs, a les zones muntanyenques...

—Han detectat algun patró? —pregunto dissimulant la meva torbació—. Mai havia vist res tan...

—No hi ha cap patró —m’interromp l’Hiromi, darrere meu.

Em giro sorpresa per la seva afirmació.

—Cap Marshal… Perdoni, com era?

—Māsharubosu.

—Māsharubosu —somric—, vostè sap perfectament que sempre hi ha un patró, només cal trobar-lo.

—No en aquest cas —contesta secament, encara que després afegeix en un to més conciliador, abaixant la vista—. O, almenys, no l’hem sabut trobar.

—L’informe indica que els primers atacs van tenir lloc a l’aire lliure. Quin tipus de víctimes va triar l’agressor al principi?

            L’Hiromi explica que ha repassat una vegada i una altra les dades i tot sembla indicar que aquesta cosa ataca a l’atzar. Segons ell, les mortals agressions poden tocar a qualsevol: home o dona, adult o nen, civil o militar. Aquesta cosa? Em sorprèn que l’Hiromi es refereixi així a l’agressor.

—Creu que es tracta d’un animal?

El Māsharubosu sospira i s’encongeix d’espatlles.

—Francament, no sé què pensar, no sabem qui o què és el que ataca la gent, no es veu. —Fa un gest amb la mà per cridar l’atenció del Nobuo—. Posa la seqüència de l’atac al parc, si us plau.

El panell mostra un parc amb molta vegetació, un petit llac artificial i un complex infantil on els nens juguen vigilats pels seus pares. De sobte alguns pares comencen a ser esquarterats per una força invisible, davant la mirada horroritzada dels altres que corren a buscar els seus fills. Em quedo sense alè davant el que estic veient; en pocs minuts tot ésser vivent és destrossat. Haig d’esforçar-me per no apartar la vista del panell. Agafo aire abans de comentar amb l’Hiromi un detall que capta la meva atenció.

—Entre els crits m’ha semblat sentir paraules que es repeteixen de manera insistent, però no conec la vostra llengua.

 —Criden alertant sobre l’arbre, l’aigua, el gronxador... És com si atribuïssin l’atac a tot el que tenien davant dels seus ulls.

—Un camuflatge. És possible que es tracti d’un camuflatge militar invisible. Amb el moviment pot semblar que els elements del paisatge es moguin lleugerament —dic, girant el cap per mirar l’Hiromi, apuntant un lleuger somriure que se’m congela en observar la seva expressió de descoratjament.

—Va ser una de les nostres primeres hipòtesis, però no. No és possible. La cosa ataca d’un lloc a un altre de manera gairebé instantània. Cobreix grans distàncies en pocs segons.

—Potser és un grup d’atacants.

—No, tampoc. Es tracta d’un sol atacant, mai es donen atacs de manera simultània. A més, quan ataca a l’interior dels edificis passa d’un habitacle a un altre com si travessés les parets —diu, al mateix temps que posa imatges de l’interior dels habitatges.

L’espectacle de sang i cossos destrossats és esgarrifós. En una de les imatges veig un bressol… Se m’ennuega la saliva, gairebé no puc parlar.

—La població ha d’estar horroritzada. Sembla que no es pugui fer res per fugir d’aquesta amenaça —dic en veu baixa. Aixeco la vista per mirar-lo als ulls; em treu almenys un pam d’altura—. Crec que m’aniria bé escoltar directament de vostè un resum de tot el que ha passat fins ara, des del principi. És vostè un bon investigador i no haig de perdre el temps en descobrir detalls que vostès ja han analitzat.

L’Hiromi assenteix i comença a parlar.

—Fa cinc dies van començar els estranys atacs al parc central de l’àrea urbana de Saikaido. Vam enviar ràpidament una patrulla que també va ser aniquilada. Després, els atacs es van anar expandint en diverses zones del districte urbà. Com ja he dit, en llocs molt distants entre si, en pocs segons, o dins dels edificis, passant d’un habitacle a un altre, aparentment travessant les parets. L’atacant és invisible, o almenys no el capten les càmeres, encara que les víctimes sí que sembla que veuen el que les ataca. La Suki, una noia supervivent de catorze anys, va veure com els cossos dels seus companys de classe eren destruïts com per art de màgia. Té un implant de visió artificial, perquè va néixer cega. Quan vam comprendre que només la mirada humana semblava molestar la cosa, vam enviar patrulles amb cascos opacs que vam fer arribar d’aquí, de Nihonbashi, i va funcionar. Així hem pogut investigar sense perill a través de les càmeres dels cascos a les zones on es produeixen els atacs. Pel que sembla, aquesta cosa no se sent observada per les càmeres.

—Cascos opacs —repeteixo—. Enginyós.

—S’utilitzen amb freqüència en els vestits espacials per evitar les radiacions exteriors que els clàssics visors sempre deixen passar en major o menor mesura.

Sé què és un casc opac, però no l’interrompo, perquè mentre l’escolto un clic s’activa en la meva ment. Conec la sensació, sé que he captat alguna cosa, però encara no sé el que. M’esforço per no distreure’m furgant en els meus pensaments i perdre’m altres detalls importants del que l’Hiromi m’explica.

—Les... ferides, no mostren tampoc cap patró. En alguns casos els cossos semblen aixafats; en altres, tallats quirúrgicament o amb els membres arrencats a mossegades. En alguns cossos es donen totes aquestes característiques. Quan la població va entrar en pànic vam activar el toc de queda, però no va servir de res, perquè llavors van començar a produir-se els atacs dins dels habitatges. Molta gent està fugint de Saikaido cap a Hondō, l’illa més gran de Nihonjin i també la més propera a Saikaido. No fem res per impedir-ho, perquè aquesta cosa, o el que sigui, només ataca ara com ara aquí, a Saikaido. Així i tot, encara hi queda gent que no pot fugir o no té el valor d’intentar-ho. Al principi eren escèptics que es creien fora de perill, fins que els va tocar de prop l’horror. La població supervivent se sent absolutament abatuda e impotent.

 L’Hiromi fa una lleugera pausa i continua.

—Durant les recerques vam descobrir que un experiment es va posar en marxa en el col·lisionador d’hadrons de la universitat de Saikaido, just el dia que van començar els atacs. Vam pensar que hi podria tenir relació, així que vam tallar l’energia de tot el complex, malgrat les protestes irades dels científics. No obstant això, no va servir de res, els atacs van continuar. Al tercer dia vaig rebre un comunicat del comandament del tercer sector de la Federació. Havia d’instal·lar-me aquí a Nihonbashi, l’estació espacial, per dirigir les operacions i també per evitar que cap nau intergalàctica abandonés el planeta. Sembla que ens han posat en una espècie de quarantena —diu, amb un lleuger to sarcàstic—. També em van comunicar que enviarien la millor i més experimentada investigadora galàctica especial que tenen en aquesta zona, Ardid Elmón.

Es fa el silenci. Durant tota l’explicació la seva vista semblava que estava fixada en un punt perdut en l’horitzó. Ara em traspassa amb la seva mirada.

—Li demano disculpes. Sí, m’ha sorprès la seva joventut, ho lamento, però no pensi que subestimo la seva capacitat. Al contrari, desitjo de tot cor que vostè no defraudi les nostres expectatives. Espero que tingui èxit, cregui’m, perquè jo em sento absolutament incapaç de resoldre això sense ajuda.

Li sostinc la mirada i em commou la seva sinceritat. Pel que he llegit sobre ell al dossier, va ser un excel·lent Māsharu a Hondō, abans d’arribar a ser Māsharubosu de Nihonjin.

—Miri, Ardid —continua—, al principi vaig pensar que es tractava d’alguna mena d’animal, perquè durant la nit disminuïen enormement els atacs. Necessita dormir com totes les bèsties, em vaig dir, però em vaig equivocar. Les notícies volen en aquest petit planeta i segurament els mateixos agents que intervenen en la recerca van alertar els seus familiars perquè poguessin fugir del perill. Així doncs, alguns ho van intentar de nit, però tots van ser exterminats. En alguns casos, famílies senceres. Ara la gent no sap què fer. La població està paralitzada. La majoria simplement es queda a casa esperant la mort. Hem hagut de proveir d’aliments districtes sencers. Tot està paralitzat: el comerç, els transports... Sí, ja sé el que em dirà, però no disposem de cascos opacs per a tota la població, només uns centenars, i ara tots estan en ús excepte una petita quantitat de reserva aquí a Nihonbashi. Hem alertat la població que no mirin la cosa quan se sentin amenaçats, perquè això sembla ser el que desencadena els seus atacs. Fins i tot vam donar indicacions que mantinguessin els ulls tancats, però la gent no pot estar sense mirar indefinidament. —Mou el cap negativament i conclou—: Ara ja no penso que sigui un animal, m’inclino a pensar que es tracta d’un ésser… diabòlic. Mai havia pensat que arribaria a dir això, perquè sé que va contra tota lògica, que sembla tret dels virtuals de terror que tant agraden als joves. Però ja sap la dita: quan tot el probable queda descartat, el que és impossible ha de ser la veritat.

Ens quedem un moment en silenci. La frase no és exactament així, crec recordar, però té raó a mitges.

—Hiromi, entenc la seva desesperació, però “l’impossible” no sabem en realitat què és, només que la seva naturalesa és desconeguda per a nosaltres. No té per què ser una cosa diabòlica o màgica, pot tenir una explicació científica que encara no comprenem o no albirem.

Un altre cop el clic; tinc el pressentiment que m’estic acostant a alguna cosa. De sobte m’adono d’una circumstància evident que estic desaprofitant.

—En aquests moments s’estan produint atacs?

—És possible. Es registren canvis importants en la densitat de l’aire allí on apareix aquesta cosa. És la nostra única pista.

Em sorprèn el comentari de l’Hiromi.

—Però això és quelcom que no es detecta si no es busca intencionadament. Com ho van sospitar?

—La Suki ens va donar l’indici. Va dir que durant tot l’atac va sentir com canviava la densitat de l’aire. De vegades li faltava l’aire per respirar, de vegades sentia una forta pressió als timpans i al pit que li causava dolor. A més…

Observo els dubtes de l’Hiromi, que no es decideix a continuar.

—Segueixi, Māsharubosu. Què el preocupa?

L’Hiromi s’acaricia el clatell i nega amb el cap.

—Es parla també d’aquesta absurda història del Kamaitachi.

Faig un gest amb la mà convidant-lo a continuar.

—Es tracta d’una antiga llegenda japonesa. El Kamaitachi és una criatura sobrenatural invisible que té unes urpes molt esmolades. Resulta invisible perquè viatja per l’aire i els vents, atacant les persones a tanta velocitat que l’ull no el pot veure.

—Bé, en el nostre cas és a l’inrevés, no? Justament la visió humana és l’únic que ho capta.

—Sí, però existeix un antic estudi científic que hem trobat, investigant sobre el tema. Fa molts segles al nostre Japó natal, a la Terra, es van produir una sèrie d’atacs a persones a les seves llars i als camps, que es van atribuir al Kamaitachi. Les autoritats van encarregar un estudi per intentar trobar una explicació.

—I quines van ser les conclusions?

L’Hiromi em mira fixament abans de respondre a la meva pregunta.

—Que els accidents es devien a sobtats canvis locals en la pressió atmosfèrica.

Just llavors el Nobuo ens alerta de la detecció de canvis en la densitat de l’aire i connecta en un dels panells la zona on està passant un d’aquests horribles episodis. Entre crits i mirades de terror un petit grup de persones surt fugint d’un edifici, però són destrossades sistemàticament per aquesta misteriosa força invisible. Déu meu! Les cames em tremolen; això passa en aquest just moment i nosaltres som testimonis directes. M’assec davant la consola per observar millor, dissimulant el meu terror. Una família, els pares i una nena, fugen agafats de la mà i de sobte es detenen entre crits aterridors quan el pare comença a ser esquarterat. Contemplar una cosa així sense poder fer res és el pitjor dels malsons per a qualsevol investigador.

—Nobuo, congeli la imatge!, crido.

Li indico que vull veure els rostres amb detall, però no em puc enganyar a mi mateixa, també necessito detenir aquest dantesc espectacle en directe. He vist coses inimaginables com a investigadora galàctica especial, però la impotència que sento davant aquests fets em supera i em colpeja sense pietat. Noto que m’estic contagiant per moments del desànim de l’Hiromi.

El Nobuo fa zoom sobre la imatge parada. Observant la mare i la nena, queda clar que estan veient el que les ataca. Però no puc contemplar per més temps les expressions de pànic d’aquests rostres desencaixats i em giro per parlar amb l’Hiromi, que està darrere meu. Sento alleujament en deixar de veure aquestes dues persones que amb tota seguretat ja no existeixen. Tinc el pressentiment que aquesta imatge quedarà gravada per sempre en la meva memòria i em provocarà calfreds cada cop que la recordi.

—Al seu informe comenta vostè que només hi ha dos únics supervivents als atacs. Parli’m del segon.

—És un ancià, l’únic que va sobreviure a l’atac a la segona planta d’una residència per a la tercera edat. Però l’home té demència senil i no recorda res del que va passar. Potser estava dormint quan va ocórrer.

Els clics del meu pensament ja no paren de sonar. Pel meu cap passen a tota velocitat els records de quan estudiava la carrera de cosmologia galàctica. Un exercici de classe que descrivia com veuríem un ésser que aparegués des de la quarta dimensió amb l’analogia de com ens veurien a nosaltres els habitants de Planilàndia, un hipotètic món de dues dimensions. També recordo les teories sobre com l’observador pot determinar l’estat quàntic d’una partícula, col·lapsant la funció d’ona. Dic a l’Hiromi que verifiqui si l’avi està cec. Em diu que ja ho van mirar, però a l’informe mèdic no hi constava res. Insisteixo que li facin una exploració. Després d’un moment de dubte assenteix i estableix comunicació amb el centre d’operacions de Saikaido. Al cap d’uns minuts de comprovacions l’equip mèdic de la residència confirma que sí, que s’ha quedat cec per l’edat. No ho havien detectat a causa de la demència avançada.

Agafo del braç l’Hiromi i l’acosto al panell on encara està congelada la imatge de la mare i la nena.

—Miri els seus ulls. Ho veu?

L’Hiromi s’acosta tot el que pot a la imatge i passa la seva mirada de la mare a la nena alternativament.

—No miren cap al mateix lloc —assenteix—. La mare mira cap amunt a la dreta i la filla en algun punt baix cap a l’esquerra.

—Exacte, si fos una agressió corrent totes dues mirarien cap a la mateixa direcció. L’agressor no prové d’un lloc determinat, sinó que sembla provenir d’on estan mirant.

—Sí, resulta curiós —assenteix de nou.

—Una altra cosa. Quan la població fugia suposo que ho va fer utilitzant una combinació de vehicles; de superfície, amfibis i aeris. Van rebre atacs dins dels vehicles?

—Només en els de superfície. Va vostè molt de pressa, crec que no la segueixo.

—El que això ens indica és que aquesta cosa no pot volar o almenys que necessita estar en contacte amb el medi físic que l’envolta. Crec que han estat vostès una mica despistats per culpa de la llegenda del Kamaitachi. Els sobtats canvis en la densitat de l’aire poden deure’s a desplaçaments de matèria, com quan passa un vehicle a gran velocitat pel nostre costat. És possible que per a aquest ésser la matèria sòlida constitueixi el seu hàbitat vital, com ho és la matèria gasosa, l’aire, per a nosaltres.

—I per què ataca les persones que la veuen?

—No tinc ni idea. Però l’important ara és que no pot abandonar Saikaido.

—Això és important?

—A l’alt comandament de la Federació del sector tres és el que més el preocupa, cregui’m —somric i continuo—. Si li sembla bé, farem el següent: cal donar indicacions al més aviat possible a tota la població de Saikaido. Que tanquin els ulls, o que es posin un antifaç o una bena que els impedeixi mirar, fins a la propera ordre.

—Però, no ho entenc. Li he dit que ja ho vam provar...

—Hiromi, m’has demanat fa un moment que t’ajudi a resoldre aquest misteri. Però hem d’afrontar que el més probable és que no ho puguem resoldre, escapa a la nostra comprensió, almenys de moment. Per tant, hem de centrar tots els nostres esforços a neutralitzar l’amenaça. Si no li donem el que necessita per atacar, no ho farà. No hi ha temps per resoldre, només per actuar.

Acabo d’adonar-me que l’estic parlant de tu. És bon senyal, significa que em trobo a gust amb ell i també que he recuperat la confiança en mi mateixa. Espero i desitjo que això no li molesti.

—No ho sé, Ardid. Què et fa pensar que aquest cop el resultat serà diferent?

Em tuteja també. Somric dins meu. Considero per un moment la possibilitat d’explicar a l’Hiromi les meves sospites, però ell no té formació científica en física quàntica ni en cosmologia. A més, anticipo una discussió en què no soc capaç de respondre amb seguretat a les seves preguntes i resoldre tots els seus dubtes. És un investigador experimentat i s’adonarà que em moc més per la intuïció que per raonaments analítics.

—Confia en mi, si us plau. La clau està en la mirada, en la vista. No en evitar mirar la cosa, sinó només en el fet de veure, de mirar. Crec que la cosa no ataca qui la veu, sinó a l’inrevés; per alguna raó que desconeixem se sent amenaçada o atreta per la mirada i es dirigeix allí on capta visió humana. Si no hi ha mirada potser desapareix l’amenaça. O millor encara, potser s’alimenta de l’energia òptica humana i es mor per inanició, qui sap. Ara mateix qualsevol explicació em serviria perquè no hi ha manera de saber-ho. No és molt, però és el que tenim.

L’Hiromi em mira avaluant tot el que he dit i al final assenteix. Parla amb el Nobuo en la seva llengua natal i al final envien un comunicat al centre d’operacions de Saikaido.

 Ens acomodem a les butaques de la sala de control, a l’espera de notícies. Al principi l’espera resulta exasperant, però a mesura que la instrucció arriba a la població, es registren cada vegada menys canvis en la densitat de l’aire fins que pràcticament desapareixen.

El Nobuo demana permís per retirar-se a dormir una estona, fa moltes hores que no descansa. L’Hiromi i jo aprofitem per posar-nos una mica al dia de les nostres respectives vides, fins que al final sorgeix la clàssica pregunta: com ens hem ficat en aquesta feina?

L’Hiromi reconeix que en el seu cas va ser inevitable, només trobava pau en el seu interior quan aconseguia encaixar totes les peces de qualsevol petit misteri. Els seus pares el van animar a estudiar criminologia a Hondō. Allí va conèixer l’Emiko, la seva dona. No van tenir fills. A ell li agradava explicar a l’Emiko els detalls dels seus casos, perquè sovint les innocents preguntes que feia i de vegades també les seves agudes observacions l’ajudaven moltíssim en les seves deduccions. Però al final allò va ser una maledicció; l’Emiko sabia massa sobre el que seria l’últim cas de l’Hiromi a Hondō, relacionat amb una organització criminal de tipus yakuza. La van torturar fins a matar-la per treure-li informació.

S’instal·la un incòmode silenci entre nosaltres. Intento trencar la tensió explicant a l’Hiromi que a ell li passa una mica com al Sherlock Holmes, el llegendari investigador que va crear l’escriptor Arthur Conan Doyle fa uns set segles al planeta Terra. Holmes necessitava parlar dels casos amb Watson, el seu amic i ajudant, per estimular-se. Per cert, li aclareixo que és d’aquest personatge la frase que ha citat: “Al final quan tot l’impossible queda descartat, el que queda, per improbable que sembli, ha de ser la veritat.”

Li explico una mica sobre la meva vida. El meu nom complet és Ardídome, però tothom em diu Ardid. Li parlo sobre la meva espontània capacitat per establir relacions entre les dades, que molts altres no veuen. En el meu cas no és tant un procés de deducció, sinó simplement l’observació de correlacions i connexions de manera automàtica. Amb freqüència em molesta que els altres no vegin el que per a mi resulta tan evident. Aquesta habilitat innata que tinc m’ha portat a ser la investigadora galàctica especial més jove de tota la Federació galàctica.

Ens quedem de nou en silenci. Crec que resulta clar que entre nosaltres hi ha una certa química, però tots dos tenim por d’un moviment en fals que trenqui l’encant. Estic a punt de fer el pas i expressar justament en veu alta aquest pensament quan en el panell de l’esquerra parpelleja un missatge en intergalàctic estàndard: “es detecten importants canvis en la densitat de l’aire en l’estació orbital”.

Ens quedem com hipnotitzats per unes dècimes de segon mirant el missatge.

—Nobuo! —crida l’Hiromi pel seu intercomunicador—. Porta immediatament tres cascos opacs de la sala d’exploració exterior.

—Tanca els ulls, Hiromi! Tanquem els ulls mentre arriba el Nobuo. Déu meu, en què m’he equivocat? —La sospita i l’evidència planen sobre mi—. Hiromi, què significa Nihonbashi?

—És el nom d’un antic pont…

—Entesos —l’interrompo—. És un pont en sentit literal, no? Aquesta estació espacial orbital és d’aquestes que estan connectades al planeta per un sistema d’ascensors espacials sobre estructures de nanotubs de carboni, no és així? I per si no fos prou, connecta directament amb Saikaido, suposo.

—Sí, així és, però... És clar! El Kamaitachi no pot volar, però ha pujat pel sistema de nanotubs. Ho sento, no sé com no hi he caigut abans…

—No li donis més voltes. —Passo la mà pel reposabraços de la butaca fins que topo amb seva i li agafo amb força—. Ara esperem que arribi el Nobuo amb els cascos. Crec que ja sé el que ens falta, després t’explico.

Ens quedem així asseguts, amb els ulls tancats i agafats de la mà, intentant captar el que succeeix al nostre voltant. Però soc d’aquestes persones que no poden estar sense parlar molt de temps.

—Hiromi… Quantes persones hi ha en aquesta estació?

—Unes dues-centes. Però no has de preocupar-te. Tots tenen ja instruccions de romandre quiets amb els ulls tancats. S’ha retransmès pel comunicador que tots portem a l’orella —em tranquil·litza.

Se senten uns passos que s’acosten amb rapidesa. Deu ser el Nobuo.

—Aquí porto tres cascos… Oh, yabai! La sala…

Se sent un fort espetec i un líquid calent m’esquitxa la cara. L’olor de la sang és inconfusible. Oh, no! El Nobuo no duia el casc posat. Hauria d’haver-se’l posat el primer, dimonis! Estrenyo la mà de l’Hiromi amb més força, però em deixa anar. M’ha deixat anar la mà! Però, què està passant?

—Hiromi! —crido. Palpo la butaca i està buida—. Hiromi! Estàs bé?

Oh, no, Hiromi, Hiromi, no pots estar mort. Noto una presència, la noto amb força, sento com si l’aire faltés a la sala i ara de cop el noto molt dens, com si bategués. El Kamaitachi és aquí, està buscant una mirada. Estic segura que l’Hiromi no ha obert els ulls. I si no és suficient amb tancar-los? Necessito trobar un dels cascos. M’aixeco de la cadira i començo a gatejar palpant a cegues amb les mans. Noto un cos. Oh, déus! És un tros d’un cos. Em continuo desplaçant cap a la dreta, passo per sobre d’un toll de sang i ensopego amb un altre cos. El toco i veig que està sencer. És l’Hiromi sens dubte, és un cos llarg. Li palpo el pols. Està viu!

—Hiromi? Em sents? —li murmuro a cau d’orella.

Noto de nou la presència enfront meu, que em colpeja amb la força d’una ona expansiva. Sense poder evitar-ho obro instintivament els ulls i veig un casc just davant meu, un xic a l’esquerra. L’agafo amb rapidesa, em mig incorporo i començo a fer el gest de col·locar-me’l quan el veig. Veig el Kamaitachi!

Però en realitat no sé el que estic veient, no arribo a comprendre… En la meva ment passen en flaixos diferents escenes que descarto, fins que em paro en un record de quan era una nena. Estic a la vora de l’estany que hi ha davant de casa els pares. Tinc uns set anys. Estic mirant el reflex de l’edifici a l’estany. Jugo deixant caure una pedreta a l’aigua. Veig com el reflex cobra vida i l’edifici comença a ondular. És el més semblant que la meva ment pot associar al que estic veient.

Tota la sala sembla que cobri vida; no sols el que tinc davant, sinó tot en el seu conjunt, com si fos una sola cosa. Just enfront meu tinc el panell amb la imatge encara congelada de la mare i la nena. Sento que seré destrossada per elles. Veig com la imatge sembla encongir-se cap endarrere, amb la resta de la sala, com agafant forces per saltar sobre meu. Em falta l’aire, gairebé no puc respirar. Tot succeeix molt ràpidament, però jo ho veig com en càmera lenta. Sé que moriré. Noto un líquid que rellisca per les meves cames, però no és sang, m’estic pixant a sobre. Intento tancar els ulls, però no puc, la meva vista està hipnotitzada. No puc deixar de mirar…, sé que és quelcom impossible, però és com si no pugues deixar de col·lapsar la funció d’ona indefinidament.

Ric de mi mateixa en imaginar-me explicant això a l’Hiromi. Ell sols podria entendre el que és racional: tancar els ulls, posar-se el casc opac. El casc! El sostinc encara amb totes dues mans sobre el cap. Amb un gest ràpid acabo el moviment i me l’encasqueto.

Foscor… Tranquil·litat…

A les palpentes busco el botó que activa el casc, el premo i noto a l’instant com les lents de connexió s’ancoren enfront dels meus ulls amb una lleugera sensació de succió, com si fossin ulleres de nedar i, en menys d’un segon, recupero la visió per les dues càmeres exteriors del casc. És com veure-hi directament amb els ulls, només que no és la meva visió directa. Mai n’havia utilitzat un, fins ara.

Busco amb la mirada i localitzo un altre casc. El recullo i m’acosto a l’Hiromi. Veig un tros del cos del Nobuo al seu costat i m’entren nàusees que m’esforço per controlar. Dedueixo que és el que va impactar contra l’Hiromi i el va deixar sense sentit. Li col·loco amb delicadesa el casc. Quan l’activo veig que està recuperant el sentit, perquè comença a moure’s. Haig d’explicar-li això de l’experiment del col·lisionador, però just en aquest moment rebo ordres des de la nau de la Federació. Jo també duc un comunicador a l’orella.

L’Hiromi recupera del tot el sentit, es mig incorpora i diu atropelladament:

—L’experiment, hem d’activar de nou l’experiment perquè el Kamaitachi pugui anar-se’n del nostre món per on va entrar.

Decididament aquest home m’agrada. Em sap greu haver de mentir-li.

—No és tan senzill. Necessitaríem que algú obrís els ulls a Saikado perquè el Kamaitachi tornés a baixar a l’illa. Com ho farem sense posar ningú en perill? —La veritat és que no és només una bona excusa, és també una bona pregunta, però suposo que amb una mica de temps trobaria la manera.

Notem una forta sacsejada a l’estació. M’informen des de la nau que ja han torpedinat l’estructura de nanotubs. Ara se’n fan càrrec ells. Tenim atrapat el Kamaitachi a l’estació orbital i volen estudiar-lo. Com sempre. A veure com ho explico a l’Hiromi. Almenys podrem dir a la població de Saikaido que ja ha passat el perill i que poden obrir els ulls, però tinc el pressentiment que voler estudiar el fenomen retingut a l’estació és una greu equivocació, que estem a punt d’entrar en una era d’horror, l’era Kamaitachi. Només que aquest nou Kamaitachi és molt més terrible i mortífer que el de l’antiga llegenda.