L'e-diari de la Sandra

L’e-diari de la Sandra

 

De: diaridelasandra@gmail.com

Per a: diaridelasandra@gmail.com

9 de desembre de 2019, 03.25

Assumpte: Víctor i victòria!

Ja fa una estona que el Víctor ha marxat. Hem anat a sopar per celebrar l’èxit del judici i després ha pujat a casa meva a prendre una última copa i ha passat el que havia de passar. S’ha entretingut en els preliminars fins que ja no he pogut més i l’he conduït dins meu. Feia temps que no sentia un plaer tan extenuant apoderant-se de tot el meu cos, sacsejant-me a onades i acariciant-me els sentits fins a aconseguir tocar el cel.

Després de l’intens i desbocat moment de passió, ens hem estirat al llit i, ja més relaxats, hem xerrat una estona. És molt curiós el que m’ha explicat. El tema ha sorgit quan li he comentat la sort que hem tingut que el judici sortís bé, perquè si no, no haguéssim pogut gaudir d’aquest moment tan especial. M’ha dit que de sort res, que jo soc molt bona advocada, i ha afegit que ell ja sabia que guanyaríem, perquè coneixia el meu potencial per fer que les coses passessin.

Li he dit que no calia que dissimulés amb mi, que ja sé que és un estafador, però ell ha insistit; estava segur que tot el que jo havia desitjat sincerament, al final havia succeït. M’he quedat pensativa uns moments i potser té part de raó: amb quinze anys vaig decidir que arribaria a ser advocada, malgrat provenir d’una família molt humil de pocs recursos; amb vint-i-cinc volia entrar com fos en aquest prestigiós bufet, i fa poc vaig desitjar intensament que m’assignessin el cas de l’atractiu endeví de la televisió.

Per contra, sempre he desitjat tenir una relació llarga i formar una família, però mai ha funcionat. Diu que segurament és perquè hi ha alguna cosa que em fa creure que aquest és un desig difícil de complir, però que ell sap amb certesa que puc aconseguir tot el que realment anheli de veritat. No m’ho he empassat, perquè amb la hipoteca que tinc i vivint sola, desitjo amb tota la meva ànima que em toqui la loteria, i no hi ha manera.

Però té respostes per a tot, perquè segons ell els desitjos s’han de poder complir, no es tracta de màgia, sinó de confabular-se amb les lleis de la natura perquè les coses es precipitin a la direcció adequada. Fer que les boletes de la loteria s’ordenin d’una forma predeterminada, quan donen voltes a un bombo, és una cosa físicament impossible, diu. És a dir, que en el fons m’ha confessat que és un fals clarivident i que no pot endevinar el futur. I amb tota tranquil·litat ho ha reconegut, afegint que el que fa és deduir quines coses versemblants desitgen les persones que el consulten, i els reforça el convenciment que aquestes coses succeiran.

Li he preguntat com es fa això dels desitjos, si és necessari seguir un guió per demanar-los. Al seu parer, els rituals poden ajudar. Diu que a la història i als costums hi ha molts exemples: des de sacrificis als déus fins a posar espelmes a les esglésies. No hi ha una sola manera, hi ha qui llença monedes a un pou o mira la lluna plena. Cadascú ha de triar la seva fórmula per fer-ho, però diu que els desitjos tenen molta més força si els demanes la nit de Cap d’Any, just després de les campanades.

Per sort a mi no m’ha fet falta esperar tant, en el fons desitjava guanyar i així poder enderrocar les barreres que he hagut d’aixecar davant les seves constants insinuacions mentre durava el judici. Però no em puc refiar, per molt que ell digui que mantenir una relació estable depèn només del meu anhel.

 

De: diaridelasandra@gmail.com

Per a: diaridelasandra@gmail.com

1 de gener de 2020, 00.05

Assumpte: El que m’agradaria per al 2020

 

Sí, Sandra, et vas dir a tu mateixa que no creies en aquestes coses, però mai se sap. Ja he decidit quin serà el meu ritual: enviar-me per aquí els meus desitjos per aquest nou any. M’he escapat un moment de l’estridència de la festa de Cap d’Any, i aquí estic, al bany, amb el mòbil a la mà. Haig d’afanyar-me abans que el Víctor s’adoni de la meva absència.

Som-hi: voldria arribar tranquil·lament a fi de mes, però tampoc demano que em toqui la loteria, que ja sé que això és difícil. A veure si m’explico; no és només la hipoteca que haig de pagar, és agafar cada dia el cotxe per anar a treballar amb el preu de la gasolina pels núvols, és menjar sempre fora de casa, sortir amb les amigues a sopar o de cap de setmana, anar al cinema... En fi, viure costa diners. I ja que hi som, també voldria no haver d’anar a treballar tenint sempre el Josep Maria a la taula del costat, i haver d’aguantar la seva hipocresia com si no passés res, quan segur que me n’està preparant alguna de grossa. El pobre no va superar que en el seu moment el rebutgés, poc després d’entrar al bufet, i ara me la té jurada.

I parlant de relacions, ara com ara prefereixo no demanar res. Segueixo atordida pel desig que s’apodera de tot el meu ser només notar la presència del Víctor, que no em deixa pensar amb claredat. Però què passarà quan la passió perdi la seva força, deixant entrar l’estable monotonia del plaer conegut, de les carícies esperades, que no per anhelades deixaran de ser repetides? Una relació estable i un amor que perduri en el temps no pot sorgir tan sols d’un desig escrit a mitjanit. Si ha d’arribar, ja arribarà. La veritat és que també estic molt a gust com estic, vivint sola sense ningú amb qui compartir el meu espai ni justificar les meves manies. Tant de bo pogués quedar-me a casa cada dia! Però com podria fer-ho? No se m’ocorre res versemblant que ho pugui justificar, que no sigui una llarga malaltia, i no, això NO ho desitjo; al contrari, vull estar en forma i tenir molt bona salut.

Centra’t, Sandra, que estàs divagant. Bé, seguim. Tampoc voldria semblar egoista i pensar només en el meu benestar. També em preocupa el món en què vivim. Soc conscient que els recursos del planeta no són il·limitats i crec que és necessari que es relaxi una mica aquesta boja societat de consum que ens té abduïts, així que estaria bé que l’ésser humà deixés de contaminar tant el medi ambient. Que parin les emissions de cotxes i avions i que torni l’aire pur! Deixem de consumir i comprar totes aquestes coses que no són necessàries! La gent hauria de sortir menys de gresca i passar més temps amb la família. Crec que s’entén el que vull dir.

 Ostres! Ja el sento dient el meu nom, buscant-me, i noto com les papallones comencen a fer pessigolles al meu estómac. Sé el que farà: entrarà al bany i m’encastarà contra la paret per penetrar-me dempeus, i jo ho estic desitjant. A ell li agrada aquest tipus de risc i sap que ara jo també ho desitjo. Com he canviat tant? Mai abans ho havia fet en un altre lloc que no fos el llit. Per què té aquest poder sobre mi?

Torno a divagar i ja no hi ha temps, està picant a la porta. Bé, sigui qui sigui qui atorga els desitjos ha de comprendre que no tinc molta experiència en com s’han de formular, així que el que pugui ser, benvingut serà.

 

De: diaridelasandra@gmail.com

Per a: diaridelasandra@gmail.com

1 de maig de 2020, 19.20

Assumpte: Re: Víctor i victòria!

 

He entrat a rellegir el primer email sobre el Víctor i déu-n’hi-do com van canviar les coses! Tot va començar a trontollar poc després d’any nou. A més, hi havia alguna cosa estranya en ell. Algunes coses que deia, així de passada com sense donar-li importància, deixaven entreveure que no va ser tan casual que m’assignessin el seu cas. Vaig començar a sospitar que havia mogut alguns fils perquè fos així, i també vaig començar a tenir-li una mica de por, encara que mai es va mostrar agressiu amb mi, això cal reconèixer-ho.

Però jo no podia deixar-me portar cap a una relació estable amb algú que en realitat continuava sent una persona desconeguda per a mi, malgrat conviure tan estretament uns mesos, alternant el seu pis amb el meu. Per descomptat, ell va tornar a treure el tema dels meus temors amb les relacions estables, insistint que era justament això el que impedia que els meus desitjos de formar una família es complissin. Però aquesta vegada no em vaig deixar enganyar pels seus sempre persuasius raonaments; que jugava a seduir altres dones era quelcom massa evident, encara que insistís a negar-ho. Però malgrat haver finalitzat la nostra relació i anul·lat qualsevol contacte, no aconsegueixo desprendre’m del tot de la seva influència, i el seu pas per la meva vida sembla haver alterat l’ordre de les coses.

A sobre, ara tinc al Josep Maria a la feina maquinant tota l’estona en contra meu. S’ha llançat a una croada per desacreditar-me, fent córrer el rumor que la meva relació amb el Víctor va començar durant el judici i no després. Serà canalla! Ja m’ho va advertir el Víctor: en complir-se un desig s’altera el curs natural dels esdeveniments, i és possible que algunes persones en surtin perjudicades. És el que ell en diu efectes col·laterals. Però què estic dient, una altra vegada el Víctor. Sense adonar-me’n torno sempre a ell. Haig de desfer-me d’aquesta nociva influència i girar full. Ja n’hi ha prou! A la merda el Víctor, el Josep Maria i tots els homes! Només volen posseir-te com si fossis seva i, si no poden, intenten enfonsar-te.

 

De: diaridelasandra@gmail.com

Per a: diaridelasandra@gmail.com

1 de maig de 2020, 14.05

Assumpte: Re: El que m’agradaria per al 2020

 

Aquest matí m’he aixecat aviat per anar a córrer una mica. Per fi podem sortir a fer exercici, encara que només molt d’hora al matí. Més tard, després de l’enèsima videoconferència de feina, he pogut per fi parlar amb la meva germana. Fins ara la Iolanda no tenia cobertura al poble, però ateses les circumstàncies l’Ajuntament ha habilitat un wifi obert per a tot el municipi, mentre dura aquesta inusual situació.

Encara estic tremolant. Hem estat comentant el vídeo de l’exgeneral rus que m’ha enviat per WhatsApp. El tipus veu darrere de tot això forces amagades per controlar la densitat de la població i limitar les llibertats de la gent. La meva germaneta sempre ha estat massa crèdula amb aquestes coses, i li he fet veure que el que de veritat fa por és que alts comandaments militars, influïts per les seves pròpies paranoies conspiratòries, puguin prendre decisions irreversibles. Li he posat exemples de com, si un vol, podria deduir una conspiració del que està passant ara darrere de qualsevol cosa i, de sobte, m’he quedat gelada en recordar l’email de la festa de Cap d’Any. M’he mig marejat i li he posat una excusa ràpida per penjar.

He rellegit els ja gairebé oblidats desitjos. No pot ser! Qui era el Víctor en realitat? Des que va començar tot això va desaparèixer de la televisió. L’acabo de trucar al mòbil i una veu em diu que és un número inexistent. Déu meu, els efectes col·laterals! Hauré venut la meva ànima al diable? I els morts? I els centenars de milers de morts a tot el món?