Fase diürna
La nau exploradora s’acosta a l’exoplaneta fins a posar-se en òrbita
geoestacionària, alineada amb el senyal balisa de socors de la superfície. Al
pont de comandament els dos tripulants giren els seients per mirar la
capitana, que seu darrere.
―Potser hauríem d’esperar a l’alba ―diu el
Jan.
―Compte! El Nil ens va dir en el seu
missatge d’auxili que ho féssim durant la fase nocturna ―intervé la Xènia.
La capitana es queda pensativa durant uns
instants i assenteix.
―Sí, baixarem ara, que encara és de nit
―decideix l’Ona―. A més, per al Nil, cada minut que passa pot ser qüestió de
vida o mort. Xènia, tu et quedaràs aquí i el Jan i jo anirem amb el mòdul de
descens.
―No seria millor utilitzar l’atmosfèric?
―pregunta la Xènia―. Els registres indiquen molt bones condicions per al vol
aerodinàmic.
―El Nil ens advertia que la fase diürna
era un infern. Millor no arriscar-nos. Potser topem amb altes temperatures que
només el mòdul de descens suportaria.
―Bosc infernal. Va dir que era un bosc
infernal durant el dia.
―Sí, Xènia, tens raó. No sé què dimonis
significa això, però millor que siguem prudents. No, Jan! Res d’armes de
foc, millor els atordidors elèctrics. Hem de reduir la possibilitat de danyar
la fauna i la flora autòctones.
El mòdul de descens surt de l’hangar de la
nau exploradora, inicia la seva entrada en l’atmosfera i aterra al cap d’uns
minuts a uns cinquanta metres del mòdul del Nil. L’Ona i el Jan surten a
l’exterior amb els vestits pressuritzats i activen la visió nocturna per no
haver d’utilitzar llum que delati la seva presència a la vida animal, si n’hi
ha.
―Mira, capi ―apunta el Jan―. El seu mòdul
està bolcat. Li seria impossible enlairar així.
―Recorda que tampoc hauria pogut anar
enlloc, la seva nau exploradora estava danyada i es va desintegrar en entrar
sense control a l’atmosfera.
Observen l’escassa vegetació,
formada principalment de matolls, força separats entre si. El Jan apropa la mà
a una de les plantes, però l’Ona el frena perquè li sembla veure que les
branques volen agafar-se als dits del guant. Tots dos es giren a pas de bou
observant el que els envolta. Hi ha uns ocellets que papallonegen entre els
matolls, i per terra corren uns animals diminuts que fugen en detectar la seva
presència.
―Aquí tot és menut ―diu el Jan.
―I de bosc, del que se’n diu bosc, no se’n
veu pas cap. Potser està darrere d’aquest petit turó que tenim a l’est.
En apropar-se al mòdul tombat descobreixen
un cercle dibuixat a terra. Uns metres més enllà veuen també dues línies
paral·leles que s’amaguen entre la remoguda terra que hi ha prop dels matolls.
El Jan s’ajup resseguint el cercle amb els
dits, mentre l’Ona s’apropa a les línies que a poc a poc van desapareixent.
―Aquestes marques són molt més amples que
les del cercle.
―Semblen roderes ―diu el Jan,
apropant-se―. Deu haver transportat part del material del mòdul a
l’exterior.
―Sí, però aquí fora no hi ha res. Potser
dins del mòdul trobarem algunes respostes. Dona un cop d’ull pels voltants
mentre jo exploro l’interior.
En accedir a l’habitacle, l’Ona observa
que el Nil va realitzar algunes reparacions d’emergència. Encara hi ha energia
i procedeix a comprovar el registre.
―L’oxigen se li va acabar fa unes quaranta-vuit
hores ―es comunica amb el Jan―. Segurament l’atmosfera és respirable per als
humans. És l’única explicació possible; les dades indiquen que va
aconseguir enviar el missatge per ansible fa vint-i-dues hores. Fes
una lectura ambiental per comprovar-ho.
―Els meus sensors indiquen una atmosfera
similar a la terrestre, encara que més rica en oxigen i amb indicis d’un parell
de components estranys que no identifico. Caldria una anàlisi més profunda en
el laboratori de la nau, per saber-ho.
―D’acord. No ens traurem el casc. Tenim
aire suficient per intentar el rescat sense necessitat d’exposar-nos a una
atmosfera no avaluada a fons. Veus alguna cosa d’interès?
―Res rellevant de moment. ―Es fa el
silenci―. Espera...
―Què has vist? ―diu l’Ona, traient el cap
des del mòdul.
―Aquí entre els matolls hi ha restes d’ossos
bastant grans..., grans comparats amb tota la resta, vull dir. Com si fossin d’un
mamífer de la mida d’un porc, calculo.
El Jan desactiva la visió nocturna i encén
el focus del casc per observar millor.
―Ei! Apaga el llum.
―Només és un moment... Oh! Has vist això?
―El què?
―M’ha semblat que de cop els arbrets
creixien.
―Segurament és un efecte òptic produït per
l’impacte lumínic. Tot i que... Quant de temps queda fins a l’alba?
―D’aquí a una hora i mitja començarà a
clarejar.
―Dedicarem, llavors, una hora a buscar el
Nil pels voltants, però seguirem en visió nocturna ―diu l’Ona mentre manipula
el control de l’avantbraç―. Xènia, em reps?
―Alt i clar, capitana.
―Envia l’atmosfèric en mode dron i explora
en una àrea d’uns deu quilòmetres de diàmetre des
de la nostra posició. No crec que el Nil s’aventurés molt lluny, però mai se
sap. Nosaltres ens dividirem per explorar els voltants.
―Rebut.
Després d’una hora el Jan troba restes del
vestit pressuritzat del Nil.
―Capi! Crec que l’he trobat, o més aviat
el que queda d’ell.
―Crec? Què vols dir? Descriu-me el que
veus.
―El seu vestit espacial està escampat per terra
fet miques, trossejat. També he identificat uns ossos que semblen humans, però
de la mida d’un tità: el fèmur mesura metre i mig i és molt gruixut. Del Nil no
se’n veuen restes. Ah!, hi ha un altre cercle dibuixat a terra i també restes
de les roderes uns metres més endavant.
―Vaig cap a la teva posició.
―Capitana? ―irromp la Xènia al canal.
―Digues.
―He aventurat l’atmosfèric fins a la fase
diürna i les condicions ambientals no semblen pas un infern. He trobat grans
extensions de bosc a pocs quilòmetres d’on esteu vosaltres. També m’he topat
amb una mena d’aus de comportament un xic hostil, de la mida d’àguiles. Evolucionen
en l’aire com una plaga de ratpenats a la desbandada i fan temptatives d’atac a
l’atmosfèric.
―Gràcies, Xènia. No crec que sigui
necessari seguir explorant la zona, però pots protegir-nos la rereguarda quan
tornem al mòdul, per si se’ns acosta algun d’aquests ocellots.
―Rebut.
―Capi! ―exclama el Jan.
―Vols deixar de dir-me capi? Què passa?
―És amb afecte, capitana. També he trobat
el crani del gegant. Estava mig enterrat darrere uns matolls. On ets? Ah!
Ja et veig.
―Jan! Però..., per què t’has tret el casc?
―Ho sento, ja no em quedava gaire oxigen.
L’indicador de càrrega ha tornat a fallar.
―Hòstia, Jan! Em vas dir que ja estava
solucionat.
―Això creia jo, però…
―No tens remei! Ja està començant a
clarejar, val més que ens afanyem ―diu l’Ona acostant-se als senyals del terra.
Les línies amples de les roderes també es desdibuixen entre la terra remoguda.
―He estat pensant… ―diu el Jan,
observant-la―. Crec que si fossin roderes d’un carretó de transport del mòdul,
encara es podrien veure senyals del dibuix dels pneumàtics, però aquestes
marques són llises.
―Tens raó. És possible que les roderes no
les hagi deixat el Nil.
Desenfunda l’atordidor elèctric i
desbloqueja el fiador. Mira el Jan expectant fins que aquest se n’adona i es
treu amb presses l’arma de la cartutxera.
―Ja està! Eh! I tinc la càrrega al màxim ―somriu.
―Encara sort. ―Sospira l’Ona―. Anem amb
compte. Ara vegem aquests ossos d’homínids que deies.
L’Ona s’apropa a les restes de grans
dimensions i s’agenolla per examinar el crani amb detall.
―Té marques d’haver estat rosegat per
alguna bestiola.
―No només això. Fixa’t aquí, al parietal.
Un senyal recte, possiblement fet per un instrument afilat.
―Mmm..., vols dir? No ho veig gaire
diferent de la resta. El crani és certament d’aparença humana, però és
colossal.
―Sí, he calculat per la dimensió del fèmur
que l’home... o dona, ves a saber, feia uns cinc metres d’alçada.
L’Ona se sorprèn en observar la dentadura
i obre del tot la mandíbula fins a veure bé la reduïda mida dels queixals. S’aixeca
bruscament i es gira cap al Jan.
―Posa’t el casc, ràpid!
―Però és que amb prou feines em queda...
―Jan, que et posis el casc! Tinc un mal
pressentiment, el Nil sempre presumia de l’elevat cost dels implants dels
queixals que es va posar...
―Espera ―l’interromp―, no aconsegueixo
posar-me’l, no m’hi cap ―diu empenyent amb les dues mans.
L’Ona observa els intents del Jan per
posar-se el casc, els matolls del voltant que ara semblen més grans, els ossos
escampats del gegant...
―Deixa estar el casc i anem de pressa cap
al mòdul. Corre, Jan! ―crida empenyent-lo.
Inicien el retorn tan ràpid com poden
entre la cada cop més espessa vegetació, quan els primers rajos del Sol del
sistema despunten per l’horitzó. Els matolls comencen a créixer a gran
velocitat, aixecant polseguera en remoure la terra que envolta els
troncs. En pocs segons es veuen submergits en un dens bosc de grans
arbres. El Jan s’atura en sec, agafant amb les dues mans el coll del seu vestit
d’astronauta, que intenta descordar a la força.
―M’ofego...
L’Ona l’ajuda, però tampoc se’n surt.
Recolza un peu a l’estómac del Jan i estira amb totes les seves forces cap
enrere fins que se sent un clic i cauen a terra en direccions oposades. Encara
atordida per la caiguda, sent un crit ofegat i es queda paralitzada en veure
com el vestit pressuritzat del Jan comença a esquinçar-se. El seu cos augmenta
de volum a gran velocitat, mentre el brancatge dels arbres se li caragola com
si tingués tentacles. Intenta moure’s per ajudar-lo, però no pot; les branques
també comencen a embolcallar el seu cos, immobilitzant-la. Prova desesperadament
de desfer-se’n mentre contempla com el vestit pressuritzat del Jan s’esquinça
totalment en créixer ell de manera descomunal, deixant-lo tot nu.
―Capitana! ―Sent la veu de la Xènia―.
Estic llençant descàrregues elèctriques des del mòdul atmosfèric a les
bestioles alades, que han començat a atacar l’atmosfèric. Són entre dracs i
ratpenats! No t’agradarà, però sento informar-te que desapareixen amb la
descàrrega, es desintegren.
L’Ona mira de cua d’ull com el seu mòdul
de descens es tomba pel creixement dels matolls, que l’empenten des de sota.
Pel costat esquerre veu com uns animals entre gossos i porcs senglars corren en
direcció al Jan. Fa una llambregada amunt i observa com diversos... dracpenats
donen voltes per sobre. Un d’ells baixa fins a aturar-se sobre el cap del
Jan, clavant-li una feroç queixalada al coll, que comença a sagnar a borbolls.
Contempla horroritzada la xocant bellesa
de l’escena: les branques ballant de forma elegant; la llum que es filtra
entre els arbres dibuixant flaixos en les partícules de pols encara en
suspensió; el dracpenat donant mossegades al coll del Jan; els gossenglars
que devoren el seu cos nu...
«BIP! Constants en caiguda, respiri
profund per no perdre el coneixement.» L’alerta del control del vestit
pressuritzat la fa reaccionar i es remou bruscament fins a aconseguir
desenfundar l’atordidor. Les llàgrimes que no pot eixugar-se li entelen la
vista, mentre apunta com pot el dracpenat. Dispara. L’ocellot es redueix
dràsticament a la seva mida nocturna. Fa el mateix amb els gossenglars
que devoren el tors del Jan, i també encongeixen. Segueix amb els arbres
que la capturen, que minven a la mida de matolls.
Sospira profundament, dubtant uns moments
en observar el cos del Jan, ja destrossat i inert. Dispara, però el cos es
redueix només un xic del seu exorbitant volum. De sobte el Jan obre els ulls i
la mira. «Ajuda’m, capi», sembla dir movent els llavis en silenci. Torna a
disparar sobre el Jan, esperançada, però aquest ja no es mou ni canvia de mida.
S’aixeca i comença a disparar descàrregues mirant d’obrir-se camí, però el
nivell de càrrega de l’arma aviat passa del verd al groc. Activa la comunicació
amb la nau exploradora:
―Xènia! No desapareixen, es fan petits.
Tot es fa petit! Dispara amb l’atmosfèric als arbres de la zona on em trobo.
Afanya't!
―No podeu arribar al mòdul?
―Impossible, ja no serveix. S’ha bolcat,
com el del Nil ―diu l’Ona mentre continua disparant ràfegues per contenir a dracpenats
i gossenglars.
L’atmosfèric apareix al cap d’uns
instants, generant, amb el seu potent atordidor, un clar de bosc a pocs metres
d’on es troba l’Ona.
―Aterra’l, ràpid! I obre la comporta.
Diversos gossenglars se li apropen
al galop. Es gira un moment i els redueix amb precisió. L’arma passa a escala
vermella en entrar a la cabina.
―Llesta!
―I el Jan?
L’Ona seu davant els controls, connecta el
sistema d’exclusió i renovació d’aire, es treu el casc i aspira profundament
abans de contestar.
―Ha mort ―diu amb veu tremolosa―, no he
pogut fer-hi res. El Nil també és mort, hem trobat el seu cadàver.
―Però..., com pot ser! ―exclama la Xènia―.
Què ha passat?
―Ja t’explicaré.
―Inicio l’enlairament.
―No! Ja prenc jo el control ―diu l’Ona
mentre s’eixuga les llàgrimes―. Tu comença a programar les coordenades de
retorn i obre la comporta de l’hangar. Quan jo arribi, executa el salt i fotem
el camp d’aquest maleït lloc.
Els quatre mascles bípedes caminen per dalt del turó, empenyent el carro de
fusta on seu la femella. Segueixen el vol de l’estranya au brillant, que s’ha aturat
al mig del bosc. Veuen també, a la vall, un segon objecte molt semblant al
primer que va arribar, amb l’exquisit aliment. Al cap d’uns moments la gran au
emprèn de nou el vol amb el seu estrany rugit.
El petit grup comença a baixar cap a on
estan els objectes. La femella assenyala cap al cel, on es veu un estel encara
brillant en l’alba. Les branques dels arbres es repleguen en entrar en contacte
amb el seu pelatge, deixant-los avançar sense impediment, i les bestioles que
devoren el nou aliment fugen en notar la seva presència. El grup s’atura en arribar
al nou menjar caigut del cel, que és un xic més petit que l’anterior.
La femella baixa del carro i amb un punyal
de pedra desprèn el primer tros de carn fresca. Alça de nou la vista per
contemplar l’estrella diürna. S’ajup, dibuixant amb el punyal una gran rodona a
terra, i s’agenolla dins el cercle. Els mascles l’imiten postrant-se després
d’ella. Estiren les extremitats en senyal de veneració i alçant la vista al
cel, i l’estrella, satisfeta pel gest de respecte, desapareix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario