Caminava pel passeig marítim de Barcelona quan es va
fixar en una persona que li resultava familiar. El va sorprendre el seu
aspecte. Havien passat... quants anys? Vint-i-cinc? Potser més. Tantes pistes
esperançadores durant tant de temps, que finalment havien resultat falses, li havien
fet perdre l’esperança de trobar-lo algun dia.
—Hola —va dir
apropant-se a l’home que estava prenent una cervesa en una terrassa. Aquest va
aixecar la mirada i al principi el seu rostre va expressar desconcert; gest que
es va transformar després en franca alegria quan el va reconèixer.
—Txang! —Va exclamar
aixecant-se.
Tots dos es van
abraçar efusivament.
—Quina sorpresa! Però
seu i explica’m, Txang. Com t’ha anat? L’última vegada que ens vam veure va ser
al Tibet.
—Em vaig dedicar a la
pintura i vaig assolir un cert reconeixement. Però he marxat de la Xina. Ara
visc a París. I a tu, com t’ha anat?
—Mira..., estava una
mica cansat de tot allò. Vaig decidir deixar-ho córrer i viure la vida sense
tantes aventures. Aventures! N’estava fart. Volia ser com els altres,
enamorar-me, tenir fills... Però no ho vaig aconseguir. Vaig estimar una dona,
però la relació no va anar gaire bé. Ella es queixava sempre que no tenia
caràcter i em va deixar per avorrit. Jo, avorrit! T’ho pots creure?
—I ningú et va
reconèixer en tots aquests anys?
—No ho crec. Em vaig
deixar créixer la barba i vaig portar els cabells llargs. Ha estat ara, que ja
he passat dels cinquanta, que he intentat recuperar la meva imatge de sempre. A
més, ja no faig servir el meu diminutiu, ara només soc el Martin.
El Txang es va posar
seriós.
—Mira, la nostra
trobada no és del tot casual. L’Hergé, abans de morir, em va fer prometre que
et trobaria. No ha estat fàcil, ho reconec. Cap pista durant tants anys...
—Qui és l’Hergé?
—Vinga, no et facis
l’innocent. Ho saps perfectament. Ell et va crear.
A contracor, el Martin
ho va reconèixer.
—D’acord. Vaig entrar
al món real. Però tu has fet el mateix, no? Què hi ha de dolent?
—Jo no vaig entrar al
món real, sinó al món imaginari d’Hergé. El meu personatge, el Txang, està
basat en una persona de veritat: jo.
El Martin es va
quedar pensatiu uns moments.
—La meva vida no ha
estat del tot com t’he explicat —es va sincerar—. Al principi no sabia qui era.
El Martin li va
explicar que va vagar sense identitat durant anys, fins que va recuperar la
memòria en fullejar un exemplar d’El secret de l’unicorn en una
llibreria. Aquell dia va recordar qui era i com havia traspassat l’esbós d’una
porta, en una vinyeta encara incompleta de l’Art-Alfa, i havia aparegut a l’estudi
de l’Hergé a Brussel·les. També li va explicar com trobava a faltar el capità, el
professor i el seu fidel fox terrier blanc, com es va submergir en una profunda
depressió en tenir consciència de la pèrdua de la seva joventut i com li va
costar anys recuperar-se i acceptar el seu destí.
—Té certa lògica: en
entrar al món real vas oblidar qui eres, vas perdre l’esperit aventurer i també
l’etern aspecte juvenil. Però això es pot arreglar. Vine amb mi a Brussel·les i
torna a entrar per la porta que vas sortir.
—No, Txang, no ho
faré. Potser soc avorrit i més vell, però aquí... soc lliure —va dir, en un to
resignat que contradeia les seves paraules.
Es van mirar
fixament.
—Confia en mi, Martin.
Deixa’m que et retorni a un relat.
—A quin relat?
—A aquest!
El Martin el va mirar
sense comprendre res.
—Tanca els ulls i ho
entendràs.
En fer-ho, va
visualitzar en la seva ment el Jordi, escrivint al seu portàtil, acabant El
retorn del Martin, i es va sentir un altra vegada dins de la ficció.
En obrir els ulls es
va trobar al castell de Moulinsart. Va sentir de lluny les veus del Haddock i el
Tornassol, com sempre, discutint. El Milú va aparèixer corrent i li va llepar
la mà quan el va acariciar. Va somriure en veure’s jove de nou en un mirall de
la mansió, i mirant la seva imatge va dir: “Hola, Tintín!”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario