El conjur

 

El conjur

Microrelat publicat en castellà a la revista Mordedor 4

Entro directa fins al menjador quan la mare obre la porta i m’assec abatuda al sofà. Espero una sèrie de retrets per no venir a veure-la des de fa gairebé un any, però s’acosta i m’acaricia els cabells.

—Què et passa, filla?

—El conjur, recordes?

—Sí, però et reies de mi... Allò em va doldre, saps? Ho has d’entendre, jo ja soc molt gran i no vull que el meu saber es perdi quan jo marxi. Tu ets l’única filla que tinc —diu sospirant—. Vinga, explica’m, què ha passat?

—Aquest matí, en la reunió d’equip de l’empresa, un comentari de la gerenta m’ha fet pensar en el conjur. Ara no recordo per què, però el cas és que sense adonar-me’n l’he dit en veu baixa. I llavors..., per uns breus moments he vist el seu veritable aspecte i el de tots els que hi eren.

—No el seu, el del monstre que els domina —m’aclareix.

—La gerenta, de sobte, s’ha transformat en una dona molt bella, i això que té més de seixanta anys.

—Un súcube! No et fiïs, et seduirà amb promeses i et trairà quan menys t’ho esperis.

—El meu cap de secció semblava una espècie de geni, però amb ales de ratpenat i un to de pell vermellós que feia por.

—Un ifrit! Has de tenir cura. Et manipularà per obtenir poder i prestigi i s’emportarà tot el mèrit de la teva feina.

—I el meu company de feina... era un drac majestuós que es movia amb molta elegància.

—Oh! Un drac protector. Ell t’estima, però desconfia; de vegades els bons dracs també necessiten exercir el control, retenir-te i no deixar-te volar sola i lliure. Tal vegada és el monstre més amable, però pot ser perillós —diu mentre s’aixeca—. Vols un cafè?

Observant-la mentre entra a la cuina, el conjur no deixa de venir-me al cap com una d’aquestes cançons que se’t fiquen al cap i xiuxiueges sense adonar-te’n, i no puc evitar pronunciar-lo. Contemplo com la majestuosa cua ondula al compàs del seu caminar, plegant les imponents ales per no xocar amb el marc de la porta. En obrir un armari per agafar el pot de cafè, gira amb elegància el cap i em somriu mentre un petit alè de foc surt per la seva boca, fent-me sentir de nou l’agradable calor de la llar on vaig créixer i de la que vaig fugir.